Com s'ha de sentir de còmode el govern espanyol que, a més de descafeïnar la denominada taula de diàleg amb Catalunya i fer-se el milhomes en el tema de l'ampliació de l'aeroport del Prat imposant un caixa o faixa, ara acaba de creuar una línia vermella amb l'avantprojecte de llei de comunicació audiovisual que ben aviat anirà al Consell de Ministres i acabarà sent la llei audiovisual. Les demandes catalanes de protecció de quotes obligatòries per al català a les cadenes de televisió i, sobretot, a les grans plataformes com Netflix, HBO, Movistar o Disney, per citar-ne tan sols quatre, no han estat ateses. En conseqüència, el català queda condemnat a la marginalitat —com també el gallec i el basc— ja que el seu ús queda a mercè de decisions de les plataformes, que sempre podran cobrir el percentatge necessari amb producció en castellà.

No sé fins a quin punt l'actitud del Govern en aquesta qüestió serà tan bel·ligerant com hauria de ser, ja que som davant d'una qüestió capital per a l'imparable retrocés del català que venen mostrant totes les estadístiques. L'avantprojecte de llei és inacceptable no només per a l'independentisme sinó que també ho seria per a formacions com els comuns o el PSC si tinguessin el posicionament d'antany. No estem parlant de cap altra cosa que de política autonòmica, en la qual estem immersos encara que no ens agradi, i que s'atengui una necessitat imperiosa respecte al que es considera, per llei, "una llengua oficial de l'estat espanyol".

Reclamar quotes lingüístiques per a una llei com la de l'audiovisual no és en aquests moments un caprici sinó una necessitat urgent. Les plataformes de televisió ja copen una part molt significativa del mercat audiovisual i aquest percentatge només farà que créixer. Blindar-se aquí i no afluixar la corda és una exigència per a qualsevol govern que es consideri catalanista. Les últimes estadístiques reflecteixen, per exemple, que hi ha hagut un fort retrocés de l'ús del català en els joves. A Barcelona, el 2015 era la llengua habitual per al 35,6% i, el 2020, tan sols cinc anys després, havia retrocedit al 28,4%, més de set punts. En aquest mateix període el castellà havia passat de ser la llengua habitual per al 56,5% dels joves al 62,1%.

El català està en una situació d'emergència lingüística amb fronts oberts en tots els nivells i des de totes les òptiques de l'estat espanyol: quan no és l'administració de justícia amb la seva oposició a incrementar-ne l'ús, són els jutges amb les seves sentències sobre l'escola catalana, o les lleis d'educació dels successius ministeris del ram o els intents del govern espanyol d'acabar debilitant la llengua pròpia de Catalunya a través de lleis marc o de decrets acuradament pensats.

És de preveure que en les pròximes hores hi hagi moltes declaracions sobre això. Algunes ja han començat. No n'hi haurà prou, òbviament, ja que el govern espanyol ha posat la directa amb una tàctica molt vella: prem l'accelerador i després busca una mínima compensació després d'un esgotador debat. En aquesta ocasió caldrà utilitzar les majories parlamentàries amb intel·ligència. I traslladar al PSOE que la majoria parlamentària variable buscant una aliança amb PP o Ciutadans sobre aquest tema tindrà conseqüències. Perquè aquest és l'únic llenguatge que s'entén a Madrid.