En plena campanya electoral catalana, el passat 14 de desembre, es va posar en marxa una falòrnia informativa que assegurava que una unitat molt selecta dels Mossos d'Esquadra havia investigat el delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i l'encara màxim dirigent del PP a Catalunya, Xavier García Albiol. La informació va ser divulgada a través del servei de notícies de l'agència Efe, que citava fonts policials. Els Mossos ho van desmentir moltes hores després i el Ministeri de l'Interior va dir que ho desconeixia, una suau manera de permetre que la notícia es mantingués viva algunes hores més. De fet, el govern espanyol ha propiciat des dels atemptats de Barcelona i Cambrils del mes d'agost passat una campanya de descrèdit de la policia catalana que no té parangó i que no contribueix en res a garantir la seguretat de tots.

Una carta del conseller d'Interior en funcions, Joaquim Forn, des de la presó d'Estremera rebuda al meu despatx aquestes últimes hores i datada el passat dia 15, m'ha fet recordar aquella filtració. També crec que és bo que l'opinió pública sàpiga quina és l'opinió de Forn sobre això: "És una mentida descomunal. Em sento fatal escoltant aquestes notícies i sense poder dir-hi res". Crec que val la pena que aquesta nota diària d'avui faci d'altaveu de qui no s'ha pogut defensar fins ara d'una acusació tan greu. I que, com Oriol Junqueras i els Jordis, roman a presó incondicional i sense fiança a la presó d'Estremera, els consellers des de fa 55 dies i els presidents de l'ANC i d'Òmnium, des de en fa 72. Una condemna que cada dia que passa es fa més injusta i desproporcionada i que després dels comicis catalans, de la victòria de l'independentisme a les urnes i de la seva elecció com a nous diputats al Parlament, hauria de possibilitar una sortida immediata de la presó i el final de la presó preventiva en espera del judici corresponent.

Diuen tots que estan bé, que el dia es fa llarg i que reben centenars de cartes que llegeixen i que és impossible contestar-les totes. Però que les agraeixen molt i que no els agradaria que aquells que els escriuen, de vegades diàriament, pensessin que no les reben o que no els fan atenció. I també que les necessiten. Que donen les gràcies. És el seu contacte diari amb el món exterior, més enllà de les visites comptadíssimes que el règim penitenciari permet.

Al món de la comunicació immediata a través del telèfon mòbil, els whatsaps o els e-mails, una carta escrita el dia 15, datada a Madrid el 21 i entregada a la destinació el 27 ens marca la diferència entre estar en llibertat o mancar-ne. I com la voràgine exterior a què estem acostumats i de què depenem és la primera privació de llibertat. Primer d'ells, però també de nosaltres, que els coneixem.