La cabra sempre tira cap a la muntanya. Formo part de la legió d'analistes que sempre he pensat que el president del govern espanyol és un excel·lent polític tàctic, despietat a l'hora d'incomplir els seus compromisos i capaç de desdir-se totes les vegades que faci falta de la seva paraula donada. L'amnistia n'és l'exemple més clar. Com ell mateix va reconèixer el mes d'octubre passat, al comitè federal del PSOE, a l'hora de defensar l'amnistia als dirigents independentistes catalans encausats pel procés, havia arribat el moment de "fer de la necessitat virtut", ja que era l'única via perquè hi hagués un Executiu i evitar una repetició electoral. I, on vaig dir blanc, ara dic negre i aquí no ha passat res. Aquell secretari general del PSOE que havia liderat al costat de Mariano Rajoy l'aplicació del 155 i la supressió del Govern el 2017, es transmutava en l'ariet que aprovaria l'amnistia. Per una cadira? Sí. Per una cadira. És política? Sí. És política.

Per això, quan va anunciar solemnement dimecres passat que es prenia un període de cinc dies per reflexionar sobre si valia la pena continuar pels atacs rebuts i pel fet que la seva dona, Begoña Gómez, aparegués implicada en casos de corrupció, i que un jutge de Madrid li hagués obert una causa com a investigada, no vaig tenir dubte que era una maniobra més de les seves. El pas dels dies, el silenci envoltava aquesta reflexió, les manifestacions de suport de l'organització socialista, el muntatge organitzat de visitar fins i tot el Rei aquest dilluns per comunicar-li la decisió, em va convèncer que, potser sí, aquesta vegada la persona havia desplaçat el polític. El que ell mateix ha definit com l'amor. O que raons de pes que igual anirem sabent el conduïen a deixar la Moncloa.

Però no. Era una falsa mirada de la realitat. Havia aconseguit enganyar-nos una vegada més i després de teatralitzar amb un èxit indiscutible —diaris donant per segura la seva marxa i tertulians en directe narrant el seu adeu i declarant amb rotunditat que se n'anava en una espècie d'insòlit dol públic—, el geni de la tàctica donava a conèixer el seu últim joc de màgia: em quedo. S'havia ensorrat i ja ho havia superat. L'Espanya "de charanga y pandereta", com comença el cèlebre poema El mañana efímero d'Antonio Machado, encarnada en un gest, una actitud, una farsa. Pedro Sánchez ens ha enredat com beneits, mentre els cors de sempre —aquest diumenge s'hi va sumar el món del teatre de la generació Almodóvar, de la qual feia un temps que no en sabíem res—, li demanaven que seguís, ja que només ell podia salvar, segons sembla, la democràcia espanyola.

Pedro Sánchez ens ha enredat com beneits, mentre els cors de sempre —aquest diumenge s'hi va sumar el món del teatre de la generació Almodóvar-, li demanaven que seguís ja que només ell podia salvar, segons sembla, la democràcia espanyola

És molt fàcil aquest dilluns ser mínimament crític amb la decisió del president, que haurà alegrat els seus fidels, però que deixa una reguera d'incongruències difícilment comprensibles per als altres. Cal tenir una certa edat, segurament, per recordar episodis de presidents acorralats per l'oposició, els mitjans de comunicació i el que s'entén per deep state que han patit un assetjament similar o fins i tot pitjor. Sense anar més lluny, Adolfo Suárez, el 1981. L'acció del PSOE d'aquella època té encara episodis foscos al voltant de la figura de l'exgeneral Alfonso Armada, el més rellevant dels quals és el d'un famós sopar a Lleida en les setmanes prèvies al cop d'estat del 23-F. Allò sí que devia ser dur. I davant de la pregunta de si havia de seguir, Suárez es va respondre: "Jo no vull que el sistema democràtic de convivència sigui, una vegada més, un parèntesi en la història d'Espanya." I se'n va anar.

Quaranta-tres anys després, el país ha canviat, certament. Però veient el penós circ d'aquests dies, l'abús de les institucions i la telenovel·la en prime time que s'han dignat a passar-nos des de Madrid, amb un aire més propi de les sèries veneçolanes que d'una democràcia seriosa, l'única conclusió és que el canvi produït ha estat a pitjor. Una vegada vaig llegir que s'havia fet un experiment en diversos països a actors professionals i que la conclusió era que els actors gairebé mai no senten les emocions del personatge que representen. Independentment de quines fossin les emocions, a l'escenari sempre hi apareixien com un joc o una fantasia. La Moncloa bé mereix incorporar-se a la cartellera de teatre a Madrid perquè l'obra Sánchez, quédate segur que supera la d'èxit La madre que me parió, que es representa al teatre Larra en la seva setena temporada amb un argument gens lleuger: si vols saber amb qui et cases, coneix bé la teva sogra.