No va ser casualitat que el president del govern espanyol regalés el passat dia 3 al Congrés dels Diputats diversos elogis a Vox i el seu líder, Santiago Abascal. El cap de la formació ultra li havia facilitat amb la seva abstenció a les Corts l'aprovació del pla d'execució dels fons europeus que anava a naufragar, ja que tota l'oposició estava en contra. A les hemeroteques hi ha les lloes que li va dedicar i que causarien rubor a qualsevol socialista menys a Pedro Sánchez que, segurament, és incapaç de posar-se vermell per res.

Va dir Sánchez d'Abascal que era un líder amb llampecs de sentit d'Estat i de responsabilitat i tot, per situar-lo en el centre del debat polític, com un partit més. No fa falta ser un geni, sinó conèixer únicament com funciona la llei d'Hondt, per a saber què és el que es pretén des de Moncloa i que no és res més que Vox li robi el major nombre de paperetes a Ciutadans i el PP el 14-F. La qual cosa podria portar als socialistes a guanyar, almenys, un parell d'escons, per les restes que sempre cauen en mans de la formació més votada i de la distància que assoleixi amb la següent.

A aquests elogis vergonyosos de Sánchez cal afegir la condescendència amb què el candidat socialista Salvador Illa flirteja amb els escons de Vox per arribar hipotèticament a la presidència de la Generalitat. Esclar que en política els principis decauen, moltes vegades, en funció del pacte que necessites fer. Però als que pensaven que el límit era l'acord que va assolir Ada Colau per mantenir-se a l'alcaldia de Barcelona amb els regidors de Manuel Valls, els faltava veure com Illa no renunciaria als diputats de Vox per obtenir la presidència de la Generalitat. No negociaria, diu... però sí que els acceptaria. Està ensenyant les seves cartes, certament, l'exministre de Sanitat. Però quan es tracta, com en aquest cas, d'una operació d'Estat, ha de pensar que no val la pena anar amb embuts.

El que segur que no esperava Sánchez és que en la seva mesurada estratègia electoral -un candidat en l'últim moment, oposar-se a un ajornament electoral per raons partidistes encara que tots els metges hagin posat el crit al cel- reaparegués al mig de la campanya l'alt representant de Política Exterior de la UE, Josep Borrell, després de la seva recent visita a Moscou i el conflicte que ha tingut amb les autoritats russes que li van retreure la situació dels presos polítics catalans quan els va parlar de l'opositor Aleksei Navalni. El fet que els portaveus del 50% de l'Europarlament se li hagin tirat a sobre demostra la fragilitat política de Borrell en aquests moments. El cert és que per a l'independentisme sempre és com una benedicció que Borrell reaparegui en campanya ja que sol ser un esperó per anar a les urnes donada la històrica confrontació amb qui ha jugat a ser el flagell dels exiliats i dels presos i un defensor ferm de la violència policial de l'1 d'octubre.

Al subsol de la contesa electoral es comença a percebre que a Illa la campanya se li està fent molt llarga i que necessita urgentment el suport de Sánchez. L'efecte Illa pot quedar al final en el que era: una operació de màrqueting per salvar els mobles. El tema de veritat no serà Illa sinó com l'independentisme gestionarà una victòria que té pràcticament a tocar si prossegueix la mobilització del seu electorat que ha iniciat amb convicció. Els diputats hi seran perquè la gent no fallarà, encara que ens falta per saber una qüestió gens menor: què és el que voldran fer. I, sobretot, si voldran entendre's.