Tants passos cap enrere està donant Espanya que fins i tot com si es tractés d'un viatge al túnel del temps retorna un hit parade i tornen les promeses de principis dels anys 80, aquelles que va protagonitzar Felipe González abans d'arribar a la Moncloa l'octubre de 1982. Com si no hi hagués cap altra xifra amb què jugar i especular, aquest dimecres el president del Govern, Pedro Sánchez, va pujar a la tribuna d'oradors i va presentar pomposament el que ha denominat Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l'Economia Espanyola per als propers tres anys. Va dir que mobilitzarà uns 72.000 milions d'euros —atesa la ruïna espanyola hauran de ser els que venen de Brussel·les— i que crearà 800.000 llocs de treball en tres anys. Si Sánchez volia que la seva proposta naixés desacreditada només havia de fer una cosa: repetir la promesa que González mai no va ser capaç de complir. El mateix expresident el 2008 va reconèixer amb aquestes paraules el seu error de principiant però que, sens dubte, li va donar impuls en aquella campanya electoral: "Jo vaig prometre en la primera legislatura 800.000 llocs de treball i vam destruir 800.000 llocs de treball. Ja vaig callar per sempre perquè els llocs de treball els generen els ocupadors i no l'Estat".

De segur, a Pedro Sánchez això li ha de preocupar poc ja que tindrà aquest dijous els titulars de la premsa de paper igual que ha tingut aquest dimecres molts minuts a les televisions estatals. A més, del braç d'aquesta promesa es desplaçarà divendres Barcelona al simposium econòmic que ha organitzat el Consorci de la Zona Franca i al qual acudirà amb Felip VI. En sentirem a parlar i començarà el moment de les promeses territorialitzades mentre al carrer els partits independentistes, les entitats sobiranistes i els CDR han anunciat ja actes de protesta contra la visita del Rei. Parlar del que succeirà en els propers tres anys sempre surt més barat i té menys compromís que asseure's en una taula, que ell mateix va acordar amb ERC, per trobar una solució al conflicte català i desjudicialitzar la política. L'excel i els números són molt més eteris i menys compromesos que, per exemple, una llei d'amnistia, per no dir un referèndum acordat.

Com que al planeta Sánchez tot es fa tenint en compte el rèdit electoral que es pot acabar traient, cap pensar que el preocupa bastant poc que l'Audiència Nacional hagi decidit elevar al Tribunal Suprem una petició perquè obri una causa penal contra el vicepresident Pablo Iglesias per denúncia falsa en el cas la seva exassessora Dina Bouselham per tres delictes: descobriment i revelació de secrets, amb agreujant de gènere; denúncia falsa en relació amb el robatori del mòbil de la seva exassessora; i presumptes danys informàtics. Allà, al Suprem es trobarà un pom de magistrats que han fet parlar molt: des de Manuel Marchena, el president de la Sala que va jutjar l'1-O; Andrés Martínez Arrieta, el president del tribunal que ha inhabilitat Quim Torra; o Eduardo de Porres, instructor de la causa contra Laura Borràs. No hi ha ara per ara indici de causa penal contra Iglesias i tot és aparentment una exageració —per dir-ho suaument— del jutge de l'Audiència Manuel García Castellón.

Però l'Audiència i el Suprem tenen vida pròpia i el que acaben veient els magistrats no és el que veiem el comú dels mortals. Per això, els presos polítics i el president Torra són on són. Iglesias necessitarà una mica més que ser innocent.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat