Com sempre que no interessa, els mitjans de comunicació espanyols i alguns catalans que tots podem tenir al cap s'han afanyat a amagar o a donar de la manera més discreta possible unes xifres tan importants com són les del creixement del PIB l'any 2021. Ho han fet, òbviament, perquè trenca el fals discurs imperant sobre com de bé que va l'economia espanyola i, com a contrast, com de malament que va l'economia catalana. Doncs bé, el creixement del PIB català el 2021 s'ha situat en el 5,9% mentre que l'avenç del PIB de l'economia espanyola de l'any passat s'ha quedat en el 5% i el de la Unió Europea en el 5,2%. Si ens fixem en l'últim trimestre, el que reflecteix la tracció de l'economia en els últims mesos de l'any, la taxa interanual de creixement ha estat del 6,9%, és a dir, 1,7 punts més que les economies espanyola i madrilenya (5,2%).

Tot això, amb un estat en contra, com, per exemple, evidencien les dades d'una entitat gens sospitosa de proximitat amb l'independentisme català, com és Foment del Treball, que ha xifrat en un ampli document en 35.000 milions el dèficit inversor d'Espanya en infraestructures a Catalunya. Si això no és participar en la cursa en inferioritat respecte a altres comunitats i el gran Madrid, al que sempre s'aboca el govern espanyol de torn, què ha de ser jugar amb l'àrbitre en contra? I malgrat tot, la decadència està per sota de l'Ebre pel sud i en el límit amb l'Aragó a l'est. Es podrà continuar predicant la decadència de l'economia catalana, ja que és un mantra que dona vots i contribueix a provar d'assentar la idea que la Catalunya governada pels independentistes va pel precipici d'una manera imparable i definitiva.

Hi ha errors de gestió, i tant que sí. I errors polítics com hem vist aquesta setmana en la gestió de la pèrdua de la condició de diputat del parlamentari de la CUP per Lleida, Pau Juvillà. Errors, en aquest cas, de provar de mantenir un determinat relat mentre els fets anaven pel carril contrari. No hi ha hagut desobediència, hi ha hagut acatament de la Junta Electoral Central i, la resta són bestieses. La gent se n'ha adonat i és lògic que s'hagi tancat de manera tan amarga -en part, també ridícula- aquest capítol. També és un error, d'això en parlaré un altre dia, l'esborrany que s'ha remès des d'Educació als centres educatius sobre el currículum del pròxim curs en el qual no apareix Filosofia a l'ESO, a més d'una laxitud en el control en les avaluacions que és més que discutible i que no prepara millor els alumnes davant dels reptes que tindran per davant. La crítica de la setmana horribilis al Parlament ha de ser i ha estat implacable perquè l'acumulació d'errors també ha ajudat davant de l'alegria dels partits no independentistes, que, simplement, han hagut d'assistir a una representació en la qual el guió s'anava improvisant per no fer evident que el Parlament manca en la teoria i també de facto de sobirania.

Però la gestió d'aquest episodi dista molt de l'escàndol del Congrés dels Diputats amb la votació de la reforma laboral. Allà, a més d'errors polítics, hi ha alguna cosa molt pitjor com és la gestió del transfuguisme polític per variar les majories parlamentàries. No és res nou i sempre en la mateixa direcció: dos diputats d'UPN trencant la disciplina de vot en benefici del PP per tombar la reforma laboral. Que, certament, és una reforma menor per amagar que no hi ha hagut una derogació de la legislació laboral del PP, però això ha passat a un segon pla amb aquests mètodes de sobres coneguts per la dreta per guanyar diputats. No se n'han sortit amb la seva amb un error aparent d'un diputat del PP que va errar en el vot encara que el cas està en els tribunals ja que els populars al·leguen un delicte informàtic en la votació.