La decisió de Jordi Cuixart d'abandonar la presidència d'Òmnium Cultural, que tanta sorpresa ha causat aquest divendres, suposa, en primer lloc, que l'activista més internacional del moviment independentista català se situï al capdavant de la renovació dels lideratges que hi havia a Catalunya en partits i entitats independentistes quan el referèndum de l'1 d'octubre i que ell havia demanat públicament d'una manera insistent. Cuixart ha fet una cosa molt poc habitual en la vida pública: dir una cosa i fer el que es diu. És indiscutible que hagués pogut continuar al càrrec que va assumir el desembre de 2015, en exercici del qual va entrar a la presó de Soto del Real l'octubre de 2017 i les cel·les de la qual no deixaria enrere fins al juny del 2021, quan un indult parcial del govern espanyol, sens dubte pressionat per Europa, va permetre la sortida de la presó dels nou presos polítics.

Dels poc més de sis anys de presidència, Cuixart n'haurà passat més de la meitat entre reixes, privat de llibertat. A més, amb una actitud indòmita i que tan nerviós va posar el Tribunal Suprem durant el seu judici amb aquell Ho tornarem a fer, que ràpidament va passar a ser consigna de les reivindicacions del món independentista. El president d'Òmnium, per tant, podia perfectament haver parat el rellotge del temps i allargar la seva presidència fins que hagués volgut ja que la satisfacció entre els socis de l'entitat és molt alta. I el seu creixement fins a apropar-se als 200.000 afiliats, dels escassos 50.000 que tenia quan va ser designat per al càrrec el que acabaria sent president de la Generalitat, Quim Torra, l'han siutada com una entitat privada amb autonomia de tota mena, també financera, més que suficient per prendre les seves pròpies decisions.

Amb Cuixart se'n va Marcel Mauri, el seu fidel lloctinent, que ha ocupat, amb nota molt alta, la difícil responsabilitat d'exercir el càrrec quan el president de l'entitat va ingressar a la presó. Perquè és molt bèstia recordar que Cuixart, igual que Jordi Sànchez, van ingressar primer a la presó i, més tard, van ser condemnats pel Tribunal Suprem a nou anys de reclusió. Nou anys per haver encapçalat un acte pacífic i cívic de protesta davant la conselleria d'Economia, en el qual ambdós van fer servir la seva autoritat moral perquè la gent tornés a casa seva i que els va deparar una condemna que, de segur, perquè no pot ser de cap altra manera, Europa rebutjarà algun dia. Però l'escarment i la por que es buscava traslladar per aturar el moviment independentista necessitava una acció exemplaritzant com la presó i la condemna dels presidents d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Per això no ha estat estrany que durant els anys de presó de Cuixart, una onada de denúncia internacional de premis Nobel de la pau i altres personalitats reclamessin insistentment la seva llibertat.

Cuixart s'aparta en un moment dolç per a ell, en ple auge de la seva popularitat i amb una imatge de símbol indiscutible del moviment sobiranista i líder transversal, capaç d'unir i de sintetitzar millor que cap altre les demandes creuades entre les diferents sensibilitats de l'independentisme. Ho fa, a més, en un moment d'un cert impasse en què es confon la inacció amb l'absència d'estratègia. Però aquest moment passarà i un nou lideratge haurà d'afrontar, més aviat que tard, un nou full de ruta compartit entre partits i entitats. Aquell moment, Cuixart el vol viure des de l'activisme que sempre ha practicat i havent fet Òmnium els deures. D'aquí el seu anunci d'aquest divendres i la sacsejada que, conscient i decidit, que li ha propinat al tauler.