La crisi política i diplomàtica entre Espanya i França pel tema català i el pronunciament de 41 senadors gals a favor del procés i en defensa dels presos polítics catalans, lluny de refredar-se, creix. I ara s'hi afegeix una crisi amb el poder judicial espanyol, atès que ha intervingut en el debat un irat Tribunal Suprem. Com no podia ser d'una altra manera, el gens diplomàtic ministre d'Afers Exteriors en funcions, Josep Borrell, ha aconseguit que el que era un document de 41 senadors francesos fet públic diumenge sigui, 72 hores després, un conflicte entre ambdós països amb senadors gals denunciant pressions de les autoritats espanyoles perquè retiressin la firma del manifest, denúncies públiques a Manuel Valls per immiscir la seva meitat francesa en el contenciós, un pronunciament públic del govern francès atenent les queixes de la Moncloa i, com a colofó de la jornada, el candidat del Partit Socialista a les presidencials del 2017, Benoît Hamon, expressant la seva voluntat de visitar els nou presos i preses polítiques a Soto del Real i Alcalá Meco, cosa que farà dilluns vinent.

No deixa de produir un cert riure la permanent malaptesa diplomàtica espanyola amb el procés català. Sempre ensopegant amb la mateixa pedra amb conductes autoritàries i desproveïdes d'aliats que no siguin els que atorga ser membre del club dels països de la UE, o els que són inherents a un estat, com són les forces de seguretat o la justícia. Sens dubte, molts, com s'ha vist, quan la batalla es juga dins de les fronteres peninsulars però insuficients quan el pols es planteja en un territori molt més ampli, les opinions són molt més lliures i la defensa dels drets fonamentals és molt important.

L'insòlit comunicat del president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, dirigit al president del Senat francès, Gérard Larcher, i la queixa oficial realitzada va en aquesta direcció. Lesmes és la tercera autoritat de l'estat espanyol i hauria de saber que és inapropiada una missiva com la que s'ha enviat. No fa cap favor a Espanya aquesta defensa tancada, unitària i corporativa d'una situació que, òbviament, esclar que pot ser jutjada per parlamentaris d'altres països. Considerar inadmissible el pronunciament dels senadors francesos i el que afirmen té almenys un punt de prepotència, de qui se sent en possessió de la veritat i en contra que ningú l'hi discuteixi.

No és la primera vegada que es dona per part de la justícia espanyola i del Tribunal Suprem una reacció tan irada. Ara es compleix un any de la detenció del president en l'exili Carles Puigdemont per part de les autoritats alemanyes. La manera com es va resoldre aquella petició d'extradició espanyola i el pronunciament del tribunal de Schleswig-Holstein deixant-lo en llibertat, descartant el delicte de rebel·lió i qüestionant fins i tot el de malversació, va rebre una resposta igualment colèrica del TS i del govern de l'època, que encapçalava Mariano Rajoy. I és que a Europa hi passen coses que a les autoritats espanyoles no els agraden; i no tenen més remei que aguantar-se.