Dimarts a la nit, mentre era al Més 3/24 que dirigeix i presenta el periodista Xavier Grasset i comentàvem la notícia, avançada per El Nacional, que el Govern es plantejava tancar bars i restaurants durant dues setmanes, vaig rebre al meu telèfon mòbil el següent missatge d'un restaurador, inequívocament independentista: "El que ens faran és una decisió política. Ens arruïnaran, però és una decisió política. Com a tal, tindrà el 14 de febrer una resposta política". El restaurador, com la gran majoria del sector, havia fet els deures després del confinament de la primera primavera i no entenia les mesures de l'Executiu català, que considerava poc realistes per aturar l'expansió de la pandèmia. "Per què no s'ha fet, per exemple, permetre els dinars, que és quan la mobilitat continua sent molt alta, i restringir els sopars?", em va preguntar. De res no van servir algunes de les meves explicacions, ja que el cert és que tenia respostes per a tot menys per entendre la contundència de les mesures del Govern i d'aquí la seva irritació.

Hores després, el president de la República francesa ha anunciat des del Palau de l'Elisi que decretava a partir de dissabte vinent i almenys durant quatre setmanes el toc de queda a París i en les vuit principals àrees metropolitanes del país entre les 21 hores i les 6 del matí. La policia patrullarà als carrers per assegurar que entre aquelles hores tot estigui tancat i no es podrà anar a festes a casa d'amics saltant-se la prohibició. En conèixer la notícia, el primer que he fet ha estat comparar les dades de l'evolució de la pandèmia a la capital francesa i a Catalunya. París ha reportat aquest dimecres un índex de casos positius de Covid-19 de 320,9 per cada 100.000 habitants, mentre que al Barcelonès, per exemple, l'índex és de 431,11 i la mitjana de Catalunya se situa en 262. París està molt millor i aplica mesures molt més dràstiques. Madrid, al contrari, amb unes dades molt més preocupants, s'oposa a l'estat d'alarma que va decretar el govern espanyol després que la presidenta autonòmica, Isabel Díaz Ayuso, obstruís qualsevol mesura restrictiva molt contundent adduint que l'economia no ho suportaria.

En aquesta batalla entre els dos models, la línia més dura guanya en l'opinió publicada mentre Ayuso sembla que està arrasant en l'opinió pública. Les enquestes, de fet, li donen tendència a l'alça si ara hi hagués eleccions a la Comunitat. És probable que el meu amic restaurador, ara com ara, en aquest tràngol de dificultats econòmiques venidores sigui més proper a Ayuso encara que deplori el PP i hagi deixat anar tota mena de penjaments del partit conservador. N'hi hauria prou amb més pedagogia per part del Govern? No ho crec, perquè no es menja dels discursos ni de les explicacions i a hores d'ara tothom té una opinió i se sent en condicions de ser un governant. Però el cert és que no hi ha una vareta màgica —i els ajuts econòmics que es poden oferir sempre seran molt insuficients per més que s'intenti treure recursos fins i tot de sota de les pedres— i que els estats d'ànim es desplacen en funció de veure la pandèmia més a prop o més lluny de l'entorn familiar.

El Govern vol salvar tant sí com no la campanya de Nadal i creu que és ara el moment de prendre mesures que són més impopulars del que pugui semblar en vista de la reacció aquest dimecres de tants i tants sectors afectats. I això que la justícia encara no s'ha pronunciat i no s'ha de descartar que faci enrere  les mesures que l'Executiu català vol implementar. Llavors sí que el desgast haurà estat molt alt a canvi d'un resultat molt petit.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat