La política té de vegades desenllaços imprevistos i un d'ells és que després del pitjor resultat de l'espai que ocupa Junts per Catalunya, que només ha aconseguit 7 diputats i ha obtingut menys de 400.000 vots, un exigu 11,16% dels sufragis a les eleccions generals d'aquest diumenge, tingui a les mans la investidura del pròxim president del govern d'Espanya. Tothom reconeix a Junts aquesta possibilitat, encara que, també és veritat, tothom va molt perdut sobre què passarà amb la clau que ha facilitat la conjuntura política als de Carles Puigdemont. I això per diversos motius: té Junts per Catalunya algun al·licient per arribar a un acord que faciliti una investidura a la presidència del govern espanyol? Té el PSOE algun marge per fer concessions bàsiques per a l'independentisme o li és més fàcil anar a una repetició electoral? I, finalment, un Partit Popular i, sobretot, un Feijóo amb el cap fent-li olor de pólvora pot reunir una majoria impossible comptant amb els vots de Vox però deixant-lo fora de qualsevol equació?

Puigdemont té, certament, la clau de la Moncloa en el que, des de Madrid, s'entén que és tota una provocació, ja que per una o una altra circumstància no aconsegueixen girar full al que suposa políticament parlant el president a l'exili. Potser per això la Fiscalia no ha tardat ni 24 hores a demanar al Tribunal Suprem i al magistrat Pablo Llarena que emeti una ordre de cerca, captura i ingrés a presó contra Puigdemont i Toni Comín, al marge de demanar la reactivació d'una altra euroordre després de constatar, que, segons la sentència del Tribunal General de la Unió Europea del passat 5 de juliol, els dos polítics a l'exili no gaudeixen d'immunitat parlamentària. L'aparell judicial sempre compassa els seus moviments amb els temps polítics i no perd ocasió d'aixecar la mà recordant que és allà. Que no se n'ha oblidat i que tampoc no oblida.

Tinc la impressió que malgrat les dificultats existents i l'escàs passadís per assolir acords que hi ha, Puigdemont voldrà jugar la partida. Waterloo espera trucades i si es produeixen, jugarà la partida. A la Moncloa, previsiblement, ja saben què han de fer i amb qui han d'interlocutar si volen sortir de la paràlisi. També saben que hi haurà un principi de realisme davant d'una hipotètica negociació. Realisme independentista, és clar. No unionista. I que la partida és política, de solució del conflicte i també judicial. Aquest últim punt és poc menys que la quadratura del cercle: hi pot haver amnistia sense amnistia? Ja s'ha vist, a més, que els jutges reinterpreten la legislació de les Corts a la seva conveniència i, en aquest aspecte, la distància i enemistat amb Sánchez és alta.

Amb el Partit Popular i Feijóo que no tenen aparentment joc, seria, potser, diferent. La seva connexió amb la judicatura és més gran i el pragmatisme de la dreta per assolir el poder passa molt per sobre dels principis, com ja va demostrar al seu dia José María Aznar. Però hi sobra Vox i no hi ha manera de treure la ultradreta de l'equació. Feijóo paga aquí el pecat de creure que sumaria amb Vox i les polítiques, començant per la lingüística i la cultural. En política res no surt gratis i abandonar el centre per a Feijóo no ha estat un bon negoci, com constata ara. Veurem què entén Junts per realisme quan la seva situació real és de cinquè partit a Catalunya després de les eleccions de diumenge i havent perdut al voltant de 150.000 vots respecte a les eleccions municipals celebrades fa poc menys de dos mesos.

Tenir la clau és important, sens dubte. I per això en parlen tots els analistes, mitjans de comunicació nacionals i internacionals. Que ningú no s'equivoqui: si per a alguna cosa està preparat Waterloo és per resistir les pressions polítiques i mediàtiques ja que fa molts anys que exercita el no. Aquella fase ja l'ha passat i en condicions molt més difícils. Sánchez ha dit que no vol anar a una repetició d'eleccions. Veurem si és una estratègia o és seriós el que diu. Perquè, a l'altra cara de la moneda, també hi ha el fet que de poc serveix al final la clau si no es posa al pany adequat, ja que no s'obre la porta. Per això, la partida que encara no s'ha iniciat seriosament i de la qual només hi ha flirtejos preliminars és tan interessant. I no té una lectura fàcil i senzilla de blanc o negre com tant agrada a Madrid.