L'enquesta donada a conèixer aquest dimecres pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) deixa diverses evidències: l'independentisme, tal com l'hem conegut fins ara, podria no sumar en unes eleccions catalanes i tan sols per la banda alta d'atribució d'escons els tres partits —ERC, Junts i CUP— superarien els resultats del 14 de febrer de 2021. Segon, el 81% de les persones enquestades estan molt d'acord o d'acord que els catalans tenen dret a decidir el seu futur. Aquesta variable és tan constant amb el pas del temps com la negativa del govern espanyol i del conjunt de les forces polítiques a acceptar aquesta realitat. Tercer, el 44% dels enquestats són favorables a la independència de Catalunya mentre que són contraris el 48%. Són percentatges més o menys fixos des de la segona meitat de 2019, en la qual els partidaris de la independència van perdre l'avantatge que tenien des d'octubre del 2017.

Quart, el PSC rendibilitza la seva acció política com a principal partit de l'oposició i si el 14-F va guanyar els comicis ara l'escenari que se li obre és bastant millor. Es podrà discutir tot el que es vulgui, però la posició temperada de Salvador Illa té premi a l'enquesta del CEO. Cinquè, el Govern en el seu conjunt no rendibilitza la seva acció política encara que bé és cert que el panorama és diferent per a Esquerra i per a Junts: els primers guanyen múscul polític —això sí, amb dificultats per arrabassar la primera posició en unes eleccions al PSC— i els segons, sens dubte fruit dels seus vaivens polítics i d'una gran desconnexió amb la gran massa de votants catalans, el perden. La foto del PSC també es repeteix al Govern. El partit d'Oriol Junqueras i de Pere Aragonès treu rèdit a la seva estratègia política i la seva política de moderació. L'enquesta del CEO és tossuda en això.

Una enquesta és simplement una foto. Moltes enquestes passen a ser una imatge molt més real del país. Es pot concloure que només hi ha un camí per assolir el lideratge? Segurament, no. Però no llegir cap on van els vents en l'oscil·lació dels ciutadans és estar condemnat al fracàs. És evident que l'oposició d'Illa és l'encertada: és a totes les salses sense governar, és imprescindible en la majoria dels pactes polítics i no adopta un paper corrosiu, que va acabar sent una de les raons per les quals Ciutadans va caure del cel a l'infern en tan poc temps. Les seves formes amables agraden als seus i desactiven els adversaris. Esquerra no es mourà de la posició on és i que ha ratificat la seva recent conferència nacional. La línia política de Junqueras passa per persistir a ser el partit temperat de l'independentisme parlant el menys possible d'independència i imprimint acció de govern. Té, almenys, un problema: el conseller d'Educació li ha trencat el relat amb l'incendi que té amb tota la comunitat educativa en contra.

Urgeix a Junts plasmar una política que els electors entenguin. Amb la independència com a única bandera, el trajecte és més àrid del que pensaven. Sobretot perquè no es pot oblidar que hi ha hagut una pandèmia, hi ha una crisi econòmica les conseqüències de la qual encara no es noten del tot i una guerra molt a la vora que ha provocat una inflació desconeguda i castigat el poder adquisitiu dels ciutadans. Tornen a ser necessàries propostes que el seu electorat identifiqui com a pròpies i que siguin vistes socialment i econòmicament com a generadores de riquesa i de prosperitat. El panorama que s'està dibuixant al món i del qual no podrà ser totalment aliena Catalunya, és una futura contesa electoral en la qual tornaran amb força projectes polítics i percepcions de ser l'espai polític capaç de garantir millors condicions de vida dels catalans.

És clar que hi haurà els contraris i els defensors de la independència, però es dibuixa la necessitat de nous vectors per ser un partit guanyador a les urnes i qui no sigui capaç de llegir-ho bé es quedarà fora de la cursa.