Quan, la primavera de l'any 2007, un miler d'empresaris i professionals de diverses disciplines es van reunir a l'IESE per reclamar un millor tracte del govern espanyol cap a les infraestructures catalanes i, molt especialment, convertir l'aeroport del Prat en un gran hub amb rutes internacionals, encara faltaven tres anys per a la sentència de l'Estatut i cinc anys per a l'inici de les grans mobilitzacions independentistes. José Luis Rodríguez Zapatero estava a la Moncloa i José Montilla a la Generalitat, governant amb Esquerra Republicana i amb Iniciativa per Catalunya. L'acte va agafar amb el pas canviat el Govern, que va entendre que també era una desautorització al tripartit, que no anava ni amb rodes. Pedro Nueno, Andreu Mas-Colell i Germà Bel van ser els oficiants encarregats d'expressar el malestar d'una societat civil catalana timorata i acovardida, però que encara podia fer actes com aquell sense que tinguessin conseqüències polítiques.

Tot i que va tenir la seva importància en aquell moment, no va deixar de ser una manifestació de protesta light d'una platea atapeïda de corbates i que, vist amb els ulls d'avui, encara creia que tenia un paper a jugar en el futur d'un país que corria el risc de caure en la irrellevància amb l'ofec econòmic de Madrid. Repeteixo: el procés independentista ni s'havia iniciat, ni se l'esperava, però el malestar cap a Madrid quallava ràpidament. És necessari explicar aquest episodi per entendre algunes coses relacionades amb el permanent maltractament de l'Estat amb les infraestructures de Catalunya. Al poder espanyol hi havien arrelat el que serien en el futur dos vies d'actuació: a la nació se la desestabilitzava amb la llengua catalana i l'ofec econòmic impediria Catalunya de desenvolupar tot el potencial que tenia i que, ben alineat, era molt i important.

Va venir després la sentència de l'Estatut, el fracàs del pacte fiscal —la via intermèdia per tenir l'autonomia financera que tenien els bascos— i el procés d'independència amb els resultats de sobres coneguts. Catalunya va demostrar el que volia ser i l'Estat es va treure la careta i va deixar al descobert el rostre desagradable i violent que portava dins. Va esclafar el moviment, va desarborar els partits, va escapçar els lideratges i va fer una cosa pitjor: va prendre la flama de la divisió, que li va costar molt poc, ja que el país va passar en alguns aspectes a un segon pla. L'independentisme es va quedar sense brúixola i encara no l'ha trobat. Però els defensors de la tercera via, aquella tercera via que tenia aturada en la Moncloa i en la Zarzuela, va ser utilitzada com un kleenex d'un sol ús, ja que mai no van entendre que a Madrid no hi ha camí per a una tercera via, quan es troben molt còmodes circulant ells sols per la via principal.

Era una lliçó que ja havia après Josep Tarradellas quan explicava amb quina facilitat Madrid, amb els seus permanents copets a l'esquena, temperava la reclamació catalana. Jordi Pujol vint anys més tard parlaria del tites, tites, tites comparant la política dels càrrecs i prebendes, les engrunes, que sempre ha ofert Madrid a Catalunya. Aquella societat civil el 2007 tenia més empenta que l'actual, desarborada i espantada, temorosa d'un jutge o d'una inspecció fiscal. Davant de l'ofensiva més gran en un tema capital com les infraestructures, silenci. O el que és el mateix, unes declaracions o un comunicat. Això sí, precedit del verb "exigir". Una altra expressió que haurà de desaparèixer del llenguatge públic amb la de "blindar" (una competència). Són mals temps, certament. Molt mals temps. La política necessita un cop de timó, certament. Però la burgesia pretèrita i les patronals s'han esborrat de la solució. No són temps per molestar Madrid.