El president Artur Mas ha verbalitzat aquest dilluns el que era un secret a veus en la política catalana: es queda al PDeCAT. I, en conseqüència, no s'integra a Junts per Catalunya, la formació que lidera el president Carles Puigdemont i que es va articular com un nou partit el mes de juliol passat. Amb aquesta decisió, aprofundeix la ferida de desunió en l'espai que s'ha denominat postconvergent, del qual han estirat uns i d'altres, en espera que les pròximes eleccions catalanes, amb l'inici d'any, situïn cadascú al seu lloc. Durant la seva compareixença pública, Mas va intentar ser elegant amb Puigdemont -amb qui manté una relació formalment impecable i d'afecte que és recíproca- i es va comportar com aquella persona ferida que l'últim que desitja és provocar un conflicte encara que té necessitat d'explicar-se. En síntesi, Mas ni comparteix ni entén el que ha passat, d'aquí les seves dures paraules: "Estic trist, decebut i enfadat".

Casualment, és la segona vegada que Artur Mas dona el que ell mateix va definir com un pas al costat. El primer va ser el gener de 2016 quan va renunciar a la presidència de la Generalitat com exigia la CUP perquè els seus diputats acceptessin un candidat de Junts pel Sí, la coalició del PDeCAT i Esquerra Republicana. D'aquella renúncia de Mas, generosa per a uns i inexplicable per a d'altres, és ben sabut que va sorgir l'elecció de Puigdemont per decisió del primer perquè seguís el camí que acabaria desembocant en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Ara fa el segon pas al costat ja que en vista de la desunió existent fa un pas més en el seu progressiu allunyament polític. I, per això, ha ressaltat que la situació actual el porta a renunciar a participar en alguna llista electoral en els pròxims comicis al Parlament, a descartar ocupar cap responsabilitat de govern i també a tancar totes les opcions a qualsevol càrrec futur. Es concentrarà a continuar predicant la unitat i en un paper més institucional com a expresident de la Generalitat.

Uns i d'altres tindran dificultats per explicar aquest desenllaç ja que la biografia política de Mas no pot ser despatxada amb un desdenyós "tant me fa!". Sobretot perquè el seu paper decisiu a partir de 2012 -i que tants disgustos judicials li ha comportat- va ser el que va fer que centenars de milers de catalans s'alineessin inequívocament al carril a favor de la independència de Catalunya. També que donessin per acabat el període autonomista, entre altres coses, perquè era ell qui era al capdavant del projecte i això era en aquell moment una certa garantia d'ordre per a l'ampli món convergent. L'any 2020 és possible que algunes d'aquestes coses de les que han transcorregut ja gairebé una dècada hagin quedat amortitzades ja que tot va molt de pressa, sobre tot el que té a veure amb els lideratges. Ningú no queda al capdavant dels que tenien el poder durant aquells anys a Madrid encara que la persecució judicial, política i mediàtica que ells van iniciar continua més viva que mai.

No deixa de ser més que un reflex de tota aquesta persecució el fet que el president del Parlament Europeu, David Sassoli, hagi remès a la Comissió d'Assumptes Jurídics de l'Eurocambra la petició d'empara de Carles Puigdemont per la vulneració de la seva immunitat per part del Jutjat número 6 de l'Audiència Nacional, com va publicar el diari El Mundo. Els nyaps no surten gratis a Europa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat