Aquests dies farà un any de l'aprovació definitiva de la llei d'amnistia pel Congrés dels Diputats després d'un tràmit parlamentari tortuós. Hem tornat a veure per televisió les imatges de satisfacció dels diputats de Junts i Esquerra i fins i tot Oriol Junqueras i Jordi Turull van assistir a la sessió parlamentària per expressar la seva complaença amb l'aprovació de la norma de l'oblit final. Un any després, els que eren derrotats són els triomfadors, els que aplaudien al Congrés en denuncien la no aplicació i la judicatura ha guanyat el torcebraç, ja que ha aconseguit fer cas omís de l'opinió del legislador. No només això: ja se'ns anuncia que el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena mantindrà l'ordre de detenció del president Carles Puigdemont encara que el Tribunal Constitucional n'avali l'amnistia el juny, i als presos polítics indultats —els esmentats Junqueras i Turull, entre d'altres— se'ls mantindrà la inhabilitació per exercir càrrec públic. Quina tremenda paradoxa i que preocupant, la situació. Que antidemocràtic, però que real: una llei que no té força de llei.

El pròxim capítol de la llei d'amnistia es viurà durant aquest mes de juny, amb la discussió al si del Tribunal Constitucional dels recursos presentats sobre la seva constitucionalitat. Pel que fa a aquest tema, no és que se n'hagi fet un espòiler del final, sinó que se'ns ha explicat amb tots els ets i uts el que faran uns —TC— i altres —TS—. No sé per què, si ja en sabem el desenllaç, cal que esperem tant i donem tanta importància a les reunions deliberatives. L'equip afí al PSOE del Constitucional, comandat per Cándido Conde-Pumpido, rebutjarà els recursos d'inconstitucionalitat i dictarà, en conseqüència, la constitucionalitat de la llei. Res no acabarà llavors, ja que quan es remeti la decisió al Suprem, l'equip de Manuel Marchena ja ha explicat quina serà la tàctica: donar-se'n per assabentats, no sentir-se incumbits per la decisió del TC, i posar en relleu que les ordres de detenció es mantenen i els delictes de malversació allunyen els presos de la norma de l'oblit final, ja que no són amnistiables.

Quina tremenda paradoxa i que preocupant, la situació. Que antidemocràtic, però que real: una llei que no té força de llei

Dubto molt que una persona de fora sigui capaç d'entendre-ho i de comprendre que l'estat espanyol profund està tan travat que hi ha un govern que no pot governar, un parlament que no pot legislar i que el futur del país es decideix als palaus de justícia del Suprem i de l'Audiència Nacional i no en un procés electoral amb participació dels ciutadans. Veurem com evoluciona la situació dels exiliats —Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig— i els indultats —Junqueras, Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa— un cop el Suprem parli en públic, però les cartes ja estan repartides i han estat mostrades. L'horitzó és de color negre en mans del Suprem. Només hi ha, potser, un camí que, si es concretés, podria generar alguna esperança als exiliats i no només a Puigdemont, que té presentat un escrit al Suprem sobre quin és el tribunal competent per jutjar-lo i que reclama que ho sigui el TSJC, atesa la seva condició de diputat autonòmic. És una carambola difícil però no impossible. Si el TC acceptés aquestes al·legacions i dictés que és el TSCJ i no el Suprem el tribunal competent, la causa de Puigdemont passaria a una altra instància judicial, amb altres magistrats havent de decidir si apliquen l'amnistia. La fortuna podria canviar idealment de costat, però dubto molt que els Marchena i els Llarena no hagin treballat també aquesta possibilitat.

Si allunyem una mica el periscopi dels líders independentistes, el balanç de la llei d'amnistia és incomplet. Hi havia, segons Òmnium, un total de 1.610 persones represaliades i amnistiables, de les quals 691 tenien causes penals i 35 del Tribunal de Comptes. Segons aquesta anàlisi, 236 d'aquestes causes estan tancades, amb 178 amnisties, 49 arxivaments i 9 absolucions. La resta es troba en diferents llimbs o purgatoris, però no estan definitivament tancades. Lamentablement, no em sorprèn que s'estigui en aquesta situació. Com tampoc no m'estranya que l'oficialitat del català a Europa estigui com està. Espanya té uns ressorts per fer inviables algunes coses que superen qualsevol majoria parlamentària. Durant segles, aquests mecanismes s'han greixat perquè sempre passi tot de la mateixa manera i en aquests moments es perceben amb una claredat meridiana coses que de vegades es veuen més difuses perquè no hi ha conflicte. I és que el control del govern no és el control de l'estat.