Mentre Pedro Sánchez fa cara de no entendre res del que ha passat a Andalusia, Pablo Iglesias, des del seu refugi intel·lectual, diu que la política és un combat ideològic i no és un mercat de demanda, i Esquerra Republicana continua trucant a la porta del PSOE perquè s'arremangui i s'assegui a dialogar, la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas, deu seguir des d'algun búnquer antiaeri el cataclisme de la formació taronja. La davallada del partit de l'odi és tan espectacular que caldrà començar a oblidar-se de la desaparició de la UCD quan s'expliqui com es pot evaporar una formació política i posar directament Ciutadans com a exemple. La proesa de passar de 21 escons a 0 no té precedents; com no en tenia a Madrid passar de 26 a 0. Vist així, a Catalunya encara van salvar els mobles amb aquell pobre resultat de 6 escons, quan havien obtingut, en les eleccions anteriors de desembre del 2017, 36 parlamentaris, havien guanyat els comicis en nombre de vots i diputats, i havien detingut el càrrec de cap de l'oposició al Parlament.

Ciutadans s'ha evaporat i d'aquell grup d'intel·lectuals que el 2005 van donar suport a Albert Rivera no en queda res. Bé, queden els seus efectes, tots negatius, i val la pena recordar com es van guanyar la complicitat de l'establishment que els va proporcionar prou recursos per a les seves campanyes; com van obtenir hores i hores a les televisions espanyoles que no els tocaven a canvi d'anar contra el català i l'independentisme i es van passejar per Madrid explicant que ells governarien Espanya i guanyarien la batalla del castellà a les aules. Si la policia patriòtica es va encarregar de les llistes negres d'independentistes i les fake news per alterar resultats electorals, la premsa patriòtica va fer el mateix amb el català generant un ambient inventat, un clima irreal, del que passava amb el castellà a les aules catalanes. La policia patriòtica s'alimentava del Partit Popular, llavors al govern espanyol i la premsa patriòtica de Ciutadans que va actuar com a braç armat d'una política anticatalana.

Al tancament d'aquest article no consta que Arrimadas hagi dimitit. Tampoc que ningú important de Ciutadans no li hagi demanat explicacions davant el fet d'haver passat a Andalusia de 661.371 vots (el 18,26%) a 120.870 (3,29%) i haver-se convertit en partit extraparlamentari. Deu ser perquè tots, o gairebé tots, estan a l'atur polític i els que encara no es troben en aquesta situació és, simplement, qüestió de temps, a mesura que es vagin complint els cicles electorals. La irrellevància política vol dir això: t'enfonses electoralment després d'haver tingut l'oportunitat de tocar el cel, desapareixes de la vida pública i ningú no està pendent del que fas i, finalment, les úniques notícies teves que es coneixen són les negatives fins a l'extinció definitiva.

Si Arrimadas ha quedat literalment abrasada pel resultat de les urnes, Pedro Sánchez conservarà durant un temps aquesta olor de socarrimat que no és cap altra cosa que el pas previ a perdre la presidència del govern espanyol. Veurem quant temps passa perquè faci el seu primer moviment, un canvi profund al Consell de Ministres que servirà de bastant poca cosa, ja que totes les peces del puzle estan col·locades d'una manera desfavorable. El seu camí s'assembla molt al de José Luis Rodríguez Zapatero el 2010, quan va rebre l'estocada definitiva que l'expulsaria de la Moncloa el novembre del 2011. En el sempre bulliciós Madrid de les conspiracions, el capital polític de Sánchez ha passat a ser inexistent i el seu futur polític fa més olor d'un càrrec europeu i un cap de cartell diferent del PSOE en les pròximes eleccions espanyoles. És a dir, un altre Feijóo.