Podrà mantenir Teheran el control intern sota els continus atacs aeris que pateix per part dels Estats Units i Israel o, per contra, la pressió militar intensa i ininterrompuda, unida a la decapitació de la seva cúpula política i militar, conduirà inexorablement la República Islàmica a un col·lapse sistèmic? Aquesta és, 72 hores després que Donald Trump posés en marxa la denominada Fúria Èpica, la pregunta que recorre cancelleries i per a la qual ningú té una resposta definitiva. Som, certament, en el moment de més inestabilitat des del 1979. El règim s'ha mogut amb rapidesa a l'hora d'enviar missatges de continuïtat i estabilitat. En part, perquè el líder suprem iranià, l'aiatol·là Ali Khamenei, havia establert un protocol per a una desaparició sobtada seva de l'esfera pública que projectés continuïtat i estabilitat del règim. Així, en activar-se els mecanismes constitucionals i accelerar-se el govern temporal, les autoritats envien als seus ciutadans el senyal —no sabem si real o fals— que el sistema roman intacte malgrat haver perdut el seu màxim líder.

El decapitament ha estat quirúrgic en la seva ambició i probablement més exitós del que els seus propis planificadors anticipaven. Khamenei ha mort. El cap de l'Estat Major ha mort. Desenes d'alts càrrecs d'intel·ligència, de l'aparell de seguretat i del programa nuclear han estat eliminats durant les primeres hores. El que queda del règim sembla ser un esquelet institucional sense cap operatiu. La formació d'un consell interí de tres persones per gestionar la transició és més una declaració de supervivència burocràtica que un centre de comandament funcional. L'Iran ha tancat l'estret d'Ormuz, cosa que afegeix pressió econòmica global, però també estrangula la seva pròpia capacitat exportadora. La conclusió que es pot extreure d'aquests primers tres dies no és que l'Iran no tingui capacitat militar, en té, i considerable, sinó que aquesta capacitat, privada de direcció estratègica, s'ha desplegat de la pitjor manera possible: sense causar danys significatius a l'enemic i agredint estats que no van participar en l'atac i que eren, en el millor dels casos, neutrals incòmodes, però, a més, veïns, entre els quals hi ha Qatar, que és el país més proper —religiosament i políticament parlant— a l'Iran a la zona.

És impossible no sentir vergonya de l'aïllament internacional que comporta la política de Pedro Sánchez

Aquesta situació reflecteix la diferència entre potència de foc i eficàcia estratègica, i aquesta diferència és la que separa un exèrcit d'una força de destrucció erràtica. Si la represàlia iraniana revela alguna cosa, és que la decapitació del règim ha estat més profunda del que es reconeix: no se n'han eliminat només els líders visibles, sinó els nuclis de coordinació que convertien la capacitat militar en acció coherent. Això permet al president Donald Trump afirmar aquest dilluns des de la Casa Blanca que sempre havia pensat que estàvem davant d'un conflicte d'unes quatre setmanes i que les coses havien anat una mica més de pressa del previst. La resta és la seva xerrameca habitual de xèrif del planeta, però amb una base de fons bastant certa. Com quan assenyala que els Estats Units estan fotent una pallissa a l'Iran, però que la gran onada contra la república islàmica i el seu règim encara ha d'arribar. O quan afirma que disposa de l'exèrcit més poderós del món i l'està fent servir. 

Un últim apunt en clau espanyola: és impossible no sentir vergonya de l'aïllament internacional que comporta la política de Pedro Sánchez. Això no va de la Susan Sarandon al lliurament del Goya internacional 2026, la nit de dissabte a Barcelona, elogiant l'inquilí de la Moncloa i la seva lucidesa moral —les opinions són, certament, lliures—, sinó d'estar al costat correcte en un conflicte d'aquesta naturalesa. No sé molt bé què fem lluny dels nostres principals aliats europeus: el canceller alemany Friedrich Merz, el president francès Emmanuel Macron o el premier britànic Keir Starmer —per cert, de tres famílies ideològiques diferents. Aquest bloc de suport ha fet pinya amb els atacs de represàlia dels Estats Units i Israel, justificant-los com una mesura per frenar l'expansió del conflicte per part de Teheran. Mentrestant, el govern de Pedro Sánchez s'ha desmarcat explícitament dels seus socis europeus, ha rebutjat qualsevol tipus de suport militar als atacs contra l'Iran i ha forçat els Estats Units a desplaçar fins a onze avions cisterna de les bases espanyoles de Morón de la Frontera (Sevilla) i Rota (Cadis) a buscar una reubicació en altres bases europees des de les quals poder ser útils en els atacs contra l'Iran.