Una vegada més, un futbolista que no estava en condicions de jugar amb la selecció espanyola ha tornat lesionat a la disciplina del seu club. En aquest cas, i no és la primera vegada, el Futbol Club Barcelona. No es tracta d'un jugador menys, encara que en aquest cas rai, sinó d'un futbolista imprescindible per poder accedir a triomfs i títols com és Lamine Yamal. La lesió —veurem per quants partits— i la irresponsabilitat de la selecció espanyola de futbol en la cura del jugador, que ja va acudir amb dolors i malgrat això va jugar amb analgèsics, planteja un debat urgent: no haurien de ser els clubs, com a propietaris dels jugadors, els que decideixin si estan o no en condicions de jugar?

L'entrenador del Barça, Hansi Flick, ha estat contundent aquest dissabte en plantejar la irresponsabilitat del staff de la selecció espanyola, tant del seu entrenador, Luis de la Fuente, com del seu equip global, en el qual també hi ha els metges i els fisioterapeutes: "Lamine Yamal no estarà disponible. Va marxar amb la selecció amb dolor i no va entrenar. Li van donar analgèsics per jugar. Tenien com a mínim tres gols d'avantatge en cada partit i va jugar 73 minuts i 79, i entre els partits no va poder entrenar. Això no és cuidar el jugador. Estic molt trist amb això".

No haurien de ser els clubs, com a propietaris dels jugadors, els que decideixin si estan o no en condicions de jugar?

En el record no tan llunyà està la greu lesió de Gavi, que va patir una ruptura completa del lligament creuat anterior del seu genoll dret i una lesió associada al menisc lateral el 2023 durant un partit entre Espanya i Geòrgia que l'ha mantingut fora del terreny de joc durant més d'un any. Ara torna a estar de baixa d'aquella antiga lesió. Ja llavors el Barça va posar el crit al cel, ja que no era necessari forçar el jugador, que acumulava molts minuts, i Espanya estava classificada per a l'Eurocopa. Només dos jugadors de l'equip van repetir l'onze inicial i un era Gavi. La resposta del seleccionador a les crítiques del Barça van ser enormement irresponsables: els bons jugadors sempre hi són.

L'esport d'alta competició ha canviat molt i encara que no hi ha una gran diferència en el nombre de partits, al voltant de 60 per temporada en els grans clubs, l'exigència és molt més alta, sobretot en la part física. A això s'uneix que els futbolistes, també en altres disciplines esportives, són cada vegada més joves. Carlos Alcaraz va ser el número u de l'ATP, creada en 1973, amb 19 anys i quatre mesos; aquesta setmana ha debutat amb el Barça de bàsquet Mohamed Dabone, un jugador del planter amb 13 anys, 10 mesos i 22 dies que han pujat al primer equip.

Al primer equip de futbol hi ha vuit jugadors menors de 20 anys i uns altres sis per sota dels 23. És obvi que les lesions afecten de diferent manera respecte a un veterà, ja que són esportistes encara en formació i necessiten rebaixar el sobreentrenament i una recuperació adequada per evitar les lesions musculars i articulars amb la consegüent sobrecàrrega. És allà on els clubs tenen molta més informació dels seus jugadors i la seva opinió ha de ser decisiva. Perquè l'opinió del jugador a aquesta edat és de jugar sempre i això no pot ser si no es volen destrossar carreres. Aquí, la posició del club ha de ser d'una gran intransigència. Molt més si a l'altre costat hi ha tanta frivolitat.