Moltes coses es deuen estar fent molt malament quan a Barcelona no hi ha cap districte en què els joves facin servir el català com a llengua d'ús per relacionar-se. Sí, ho han llegit bé, en cap dels 10 districtes. En el que més, Sarrià-Sant Gervasi, un 44,9% dels joves fan servir el català. En l'extrem contrari, a Nou Barris, només el fan servir el 5,1% dels joves. De fet, en la meitat dels districtes, l'ús del català no arriba al 25%. Això passa a la capital de Catalunya i no deu ser gaire millor la posició de la llengua catalana en la conurbació de Barcelona, a les grans metròpolis del cinturó industrial on viuen diversos milions de catalans. El tema és què fem amb aquestes dades que presagien una situació gairebé impossible per remuntar les posicions que ha anat perdent progressivament el català en els últims anys. Un indicador: el 2015, el 35,6% dels joves tenia com a llengua d'ús corrent el català i cinc anys després, el 2020, aquest percentatge s'ha reduït fins al 28,4%. El retrocés ha estat de 7,2 punts en un lustre, un autèntic disbarat.

A aquest ritme, a finals d'aquesta dècada, el català es pot situar entre els joves fins i tot per sota del 20%. És veritat que una cosa és l'ús i una altra el coneixement, però el cert és que serveix de poca cosa que sigui llengua habitual a l'escola o a la universitat si després en la vida quotidiana desapareix. Hi ha raons per explicar, no per justificar, que la situació d'aquests últims anys no ha estat fàcil, i aquí es poden trobar arguments com ara les importants onades de la immigració o la brutal irrupció de les plataformes audiovisuals que han penalitzat i molt el català. Però, tot i que això és cert, el problema és molt més profund i té a veure amb la implacable posició de llengua minoritària que pateix el català a Catalunya. Al català se'l persegueix a les escoles, se li posa traves a la justícia i l'hostilitat que ha patit per part d'un sector molt important de la classe política i també mediàtica l'ha acabat situant en una posició de resistència, molt lluny d'aquella que tenia fa, per exemple, 40 o 50 anys.

Sense anar més lluny, aquest dimecres hem tornat a tenir un d'aquells exemples que es produeixen periòdicament amb el nou cop de porta que ha rebut el català —també l'euskera i el gallec— en una resolució presentada al Senat perquè la Unió Europea les reconegui com a llengües oficials. Els socialistes s'han abstingut, però n'hi ha hagut prou perquè es rebutgés, ja que els populars hi han votat en contra. Hi ha, enmig de tot això, un acord de la taula de diàleg que formen els governs d'Espanya i de Catalunya per solucionar el conflicte polític, en el qual s'apunta que Pedro Sánchez defensarà l'ús del català al Parlament Europeu. És cert que el Parlament Europeu només és una de les instàncies europees al costat de la UE i la Comissió, però qui sap si és un presagi d'una nova marxa enrere.

Amb un estat en contra del català, és molt difícil que la llengua pròpia del país tingui un mínim recorregut. Sempre serà una llengua de segona, subsidiària del castellà. L'Ajuntament de Barcelona, segurament, no ha fet els deures. Però tampoc no els ha fet el govern del país, lligat de mans enmig de contenciosos jurídics que li van restant capacitat de maniobra en un tema capital com és la llengua. Potser és que ja hem fet tard i que al màxim a què es pot aspirar és a posar draps calents a una situació agònica però irreversible. Lamentablement definitiva. El que no serveix és aquesta actitud de preocupació cada vegada que es dona a conèixer una enquesta sobre l'ús del català i no fer res més enllà d'unes declaracions, uns tuits o un pla que un dia es presenta pomposament i després no serveix per a res, ja que ningú se'n torna a recordar mai més. L'última moda prêt-à-porter de la política juntament amb les declaracions institucionals sense deixar fer preguntes als periodistes. Una versió 2.0 de l'avui no toca perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la cura. Això està molt bé de cara a la galeria, però ja van molts governants figurant en aquesta pinacoteca de polítics incapaços que, quan se'n van, sempre ho acaben deixant pitjor que el seu antecessor.