La política espanyola celebrarà el pròxim dia 21 unes eleccions autonòmiques a Extremadura en què poc més d'un milió d'habitants poden acabar decidint el destí de Pedro Sánchez. En un terreny tan fèrtil com l'extremeny per als interessos socialistes —han governat des del 1983 fins al 2011 i des del 2015 al 2023—, el PSOE s'arrisca no només a tenir un resultat impossible per recuperar la presidència que va perdre fa poc més de dos anys, tot i que aleshores va guanyar les eleccions per uns milers de vots al Partit Popular, sinó a fer, ras i curt, el ridícul. La popular María Guardiola arriba a treure en algunes enquestes fins a deu punts al candidat socialista, i encara que els sondejos no li donen la majoria absoluta, li vaticinen més escons que la suma de l'esquerra extremenya, PSOE i Unidas Podemos.
El PP no aconseguirà, segurament, l'absoluta, perquè la força de Vox és ascendent, una constant en autonòmiques, municipals i espanyoles, i es produeix un fenomen enormement distorsionador: puja enormement la dreta enfront de l'esquerra, però l'auge de la ultradreta condemna els populars a pactes incòmodes amb els d'Abascal. Però la gran pregunta és la següent: com és possible que en un graner tan ple de votants socialistes com Extremadura, en el qual han governat 36 anys dels 42 en què hi ha hagut govern autonòmic, el desplomament hagi estat abrupte? Perquè els més joves no recorden els anys de Juan Carlos Rodríguez Ibarra, aquell baró socialista que de cada dues paraules una era contra Catalunya, sense perdonar crítiques als seus, inclòs Pasqual Maragall, al qual va arribar a qualificar de cretí.
Veurem com acaba tot això a Extremadura, que pot acabar sent l'espoleta que ho faci saltar tot, amb els barons socialistes en un evident estat de nervis, si no de pànic
En són tres, les raons de la caiguda socialista: la primera, la dependència del PSOE i de la Moncloa. Avui la imatge socialista està lligada a la corrupció, i Sánchez, en comptes de fer guanyar vots, és un factor que el que fa és restar. En segon lloc, la capacitat d'atracció del PSOE cap a qualsevol conflicte, sigui del tipus que sigui. L'últim cas ha estat com s'ha gestionat el cas de Paco Salazar i les denúncies d'assetjament sexual que ha tingut. Primer es va intentar tapar, després ficar-lo en un calaix i no resoldre'l, fins que el cas ha esclatat de la pitjor manera possible perquè Salazar és un home de confiança de Sánchez. El cas encara està pendent d'arribar a la Fiscalia, com demanen moltes dones del PSOE; potser és l'única solució perquè la Moncloa doni una imatge de transparència. Enmig de tot això s'ha destituït un col·laborador de Salazar, Antonio Hernández, director del departament de Coordinació Política al Gabinet de la Presidència del Govern.
El tercer error del PSOE a Extremadura ha estat designar un candidat tacat per la corrupció, i no pas un qualsevol, sinó vinculat al germà de Pedro Sánchez. És evident que pitjor no es podien fer les coses i que tot sembla respondre a un cúmul de favors perquè cap dels implicats acabi parlant. Així es va fer en el passat, protegint Koldo, després Ábalos i més endavant Santos Cerdán. Això a mesura que emergeixen nous escàndols i els socialistes passen a portar tant de plom a les ales que qualsevol moviment és pitjor que l'anterior. Veurem tot això com acaba quedant a Extremadura, que pot acabar sent l'espoleta que ho faci saltar tot, amb els barons socialistes en un evident estat de nervis, si no de pànic.