Les dues manifestacions d'aquest dissabte contra l'estat de les infraestructures a Catalunya i, més concretament, contra Rodalies i la seva dependència de Renfe, suposen un punt d'inflexió en la denominada, per les autoritats del moment, normalitat catalana. Catalunya no és un estat, però, si ho fos, hauria de celebrar un debat que molt bé es podria denominar Estat de malestar. No estem en un estat d'alarma, ni d'excepció, ni de setge, que decideixen els governs, sinó en el de malestar que han acordat els ciutadans a la vista de la seva indefensió davant el crònic maltractament dels successius governs espanyols amb Catalunya.
No val la pena entrar en una guerra de xifres sobre el nombre de persones que s'han manifestat entre el matí i la tarda pels carrers de Barcelona. Ni tampoc sobre si han acudit més ciutadans a la concentració del matí o a la de la tarda. N'han sortit algunes desenes de milers, que, en realitat, són només una representació dels centenars de milers d'afectats que hi ha cada dia. És evident que no ha estat un encert que hi hagués dues convocatòries i que hi hauria d'haver hagut més generositat per part dels qui van convocar més tard, ja que hi havia més caps de setmana per protestar i no calia fer coincidir la protesta dels usuaris amb la que convocaven les organitzacions independentistes. Era política aquesta última? És clar que sí. Però també la de la tarda, encara que fos més descafeïnada. És que potser la manifestació al carrer contra el funcionament dels trens pot no ser política i no anar contra el govern espanyol?
Catalunya no és un estat, però, si ho fos, hauria de celebrar un debat que molt bé es podria denominar Estat de malestar
Encara que el problema de les infraestructures és de fons i afecta diferents governs dels últims anys, és evident que el que té la responsabilitat actual i exerceix el poder està més exposat i acaba sent més responsable que els que van ocupar càrrecs amb anterioritat. Es va veure, no fa gaire, amb la sequera —esmentar-la ara sembla gairebé una broma— que va assolar Catalunya de manera important durant el Govern de Pere Aragonès. Tenia ell la culpa que les infraestructures hidràuliques compromeses des de l'anterior episodi de sequera, el 2008, no s'haguessin fet, quan fins i tot el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, va dir que havia demanat a la Moreneta que plogués? Però políticament en va ser responsable Aragonès, encara que Esquerra només hagi tingut la presidència de la Generalitat durant poc més de tres anys dels més de 46 d'autonomia.
Ara, el PSC pot parlar de l'herència rebuda i de l'actual esforç inversor per part del Ministeri i de l'actual titular de Transports, Óscar Puente. Però, si situem el comptador al 2004, dels 22 anys transcorreguts, nou han tingut presidents socialistes a la Generalitat i més de quinze de governs del PSOE a Espanya, entre ells els gairebé últims vuit amb Pedro Sánchez a la Moncloa. D'aquest temps transcorregut entre el 2018 i el 2026, sabem perfectament quina ha estat la triple espoliació fiscal: el que no s'ha contemplat en el finançament autonòmic, el que no s'ha pressupostat en els comptes públics de l'Estat i el que no s'ha gastat de les partides inversores previstes per a Catalunya.
Per tot plegat, no és tan estrany que hagin saltat les costures de la normalitat. Perquè aquesta no pot ser compatible amb un Estat de malestar de gent que no pot anar a treballar perquè fallen els serveis de transports i que presenta esquerdes en àrees vertebrals de l'estat de benestar com són l'educació, la sanitat o l'habitatge, com veurem amb les protestes anunciades les pròximes setmanes.