El departament d'Ensenyament ha presentat aquest dijous una sèrie d'estadístiques sobre l'ús del català en l'àmbit educatiu en el sentit més ampli que, realment, posen els pèls de punta. Tant marejar la perdiu per aquí i per allà, tanta persecució judicial perquè el castellà tingui més hores lectives, tanta hostilitat cap a la immersió lingüística a les escoles, tanta batalla política per impedir que el català tingui el pes que realment li correspon pel fet de ser la llengua més fràgil del país, tantes energies que s'han fet servir amb l'objectiu de descatalanitzar Catalunya -la millor manera de desnacionalitzar la identitat del país... no podia acabar bé.

El català està, s'ha dit reiteradament, en situació d'emergència lingüística, però el retrocés que ha patit en quinze anys, des del 2006, en l'àmbit educatiu, en la comunicació dels alumnes amb els professors a les aules, entre ells al pati quan fan activitats en grup i en la relació dels professors amb els alumnes s'ha desplomat a una velocitat tal que un no pot més que preguntar-se què han fet els responsables polítics aquests últims anys. Cap a on miraven quan tot això passava? En què estaven pensant? Perquè si l'any 2016, un 56% dels alumnes de 4t d'ESO feia servir sempre el català per preguntar a classe i ara el percentatge no arriba al 40%, alguna cosa es deu haver fet malament, oi? O si en les activitats en grup el català era la llengua de comunicació sempre per al 67,8% i ara només ho és per al 28,4%, algú se'n hauria d'haver adonat molt abans, oi? I els professors? Com s'explica que el 63,7% es dirigís als nens i nenes en català i ara només ho fa un 46,8%?

Estan molt bé les estadístiques i els plans pilot per sortir de l'emergència lingüística que se'ns posa davant dels nostres ulls però sembla bastant clar que era obligació dels governants haver-hi arribat molt abans. Sobretot abans d'haver entrat en aquesta mena de bucle en el qual la situació és tan greu que sembla que res o gairebé res no podrà treure al català del sot amb l'imprescindible rescat que necessita a tots els nivells, tant públics com privats. Només des d'una discriminació positiva serà possible rescatar el català. I sí, en això no es pot transigir i cal revertir i corregir errors d'aquests últims anys que han penalitzat, i molt, el català.

En els mitjans públics i privats audiovisuals catalans cada vegada és més freqüent sentir parlar en castellà. No es tracta de restar importància a una llengua que parlen 591 milions de persones al planeta, que és llengua oficial a 21 països i les possibilitats d'expansió de la qual són gairebé il·limitades. Ningú no és tan il·lús -sinó té algun tipus d'interès o és un demagog- per pensar que el castellà tindrà algun dia dificultats a Catalunya. I la realitat és que el retrocés que pateix el català als mitjans audiovisuals catalans no troba una situació equivalent en el creixement que podria tenir fora de Catalunya.

En resum, el català o s'assenta com a llengua pròpia i amb les conseqüències que d'això es deriven en els mitjans audiovisuals i a les franges escolars o és impossible que acabi resistint l'empenta del castellà. Els mitjans de Madrid ho saben i han imposat un discurs contrari a la realitat. No és que el castellà estigui en retrocés a la comunitat educativa sinó que el català agonitza. I el Govern ha de fer d'això una bandera de lluita permanent encara que tingui davant grups poderosos, també catalans, que persegueixin altres objectius sota una aparent pell de be. Perquè una cosa és predicar i una altra donar blat.