L'entrada en escena de Dinamarca en el torcebraç que Pedro Sánchez ha llançat a Giorgia Meloni, que ha desembocat en la suspensió de Schengen entre tots dos països, és especialment rellevant, ja que el mantra d'un govern de dreta extrema, com és l'italià, enfront d'un altre socialista i d'esquerres, com és l'espanyol conformat per PSOE i Sumar, ha deixat de ser tal. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, és socialdemòcrata, i al seu govern de coalició hi ha una formació d'esquerra verda (SF) i els socioliberals. Amb aquest alineament, la pugna entre dos models ideològics, en territori en què Sánchez sempre es troba més còmode, desapareix.
El document subscrit entre Meloni i Frederiksen canviarà definitivament alguns paràmetres de la política europea amb la immigració. És només qüestió de temps. Les imatges de Ceuta han precipitat un debat que ja era present, però que ara ha agafat una acceleració important. Itàlia i Dinamarca actuaran com a llebres per a les noves polítiques contra la immigració descontrolada i hi haurà un nou enfocament europeu, molt més dur, contra la immigració irregular. No caldrà que tots els països comparteixin la posició expressada en el paper de vincular immigració il·legal amb més pressió sobre els serveis socials, la criminalitat i la pèrdua de confiança social per aplicar noves polítiques.
El document subscrit entre Meloni i Frederiksen canviarà definitivament alguns paràmetres de la política europea amb la immigració. És només qüestió de temps
Un primer esbós contra Espanya va ser la carta en què 22 dirigents europeus ja van retreure a Pedro Sánchez la regularització massiva d'immigrants que permetrà que 1,3 milions de persones adquireixin l'estatus de ciutadà europeu. Aquest dimecres, el Folketing, el parlament unicameral de Dinamarca, es reuneix per debatre la legislació migratòria que presentarà el ministre socialdemòcrata d'Immigració, Morten Bødskov, per aplicar diferents aspectes del pacte europeu de migració i asil, aprovat el maig del 2024 i que s'aplica plenament des del juny del 2026 i que estableix solidaritat i responsabilitat entre països i més control fronterer. Aquestes polítiques han anat evolucionant cap a més demandes de retorns molt més ràpids, externalització i centres de retorn fora de la Unió Europea.
És a dir, comença a obrir-se pas una posició de països; també hi són Alemanya i Suècia, que consideren que el pacte del 2024 és massa tou en la conjuntura política actual, unit a la pressió electoral de les diferents formacions ultres del continent. Són posicions cada mes que passa més restrictives i que advoquen per return hubs (centres de retorn) fora de la UE per a persones que ja han rebut una decisió de retorn i no tenen dret a romandre a Europa. No és el model Ruanda que va proposar Boris Johnson el 2022 al Regne Unit per frenar l'arribada de bots travessant el canal de la Mànega, però les diferències es van estrenyent.