La crisi entre les dues ànimes a l'esquerra del PSOE, la que representa Podemos i la que encarna la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz, està agafant trets alarmants si Pedro Sánchez vol conservar una mínima possibilitat de retenir el govern després de les pròximes eleccions espanyoles. Amb les enquestes globalment en contra dels socialistes i amb les municipals i autonòmiques a tocar —manquen només 8 setmanes per a aquesta cita amb les urnes—, Díaz no aconsegueix guanyar el torcebraç que li està fent Podemos i que té molts fronts oberts: des de les discrepàncies sobre la guerra a Ucraïna, fins a la posició en la llei del només sí és sí passant per la fórmula de primàries per a l'elecció de candidats, on Podemos exigeix que siguin obertes a tothom.

Tot això, en vigílies de l'acte d'aquest diumenge en què Yolanda Díaz farà, en principi, oficial la candidatura a la presidència del govern. Darrere dels evidents problemes de visió diferent i d'estratègies clarament confrontades, hi ha un element que no hem d'oblidar i que és el desacord entre Pablo Iglesias i Yolanda Díaz. Com en molts altres casos similars, Iglesias va avalar Díaz com la seva substituta com a vicepresident pensant, segurament, que mantindria una certa autoritat, i va descartar altres opcions com les ministres Irene Montero o Ione Belarra.

Iglesias, que no s'amaga i té una important presència mediàtica, ha expressat públicament aquestes discrepàncies, però Díaz ha mantingut el torcebraç i lluny de cedir ha anat imprimint a Sumar el segell més personal. Fins a l'extrem que avui sembla un espai polític més a mig camí entre el PSOE i Podemos que no pas el que aquests últims anys ha representat la formació morada. Se n'ha beneficiat Sánchez, que ha arribat a assolir una sintonia important amb la seva vicepresidenta i li ha facilitat un protagonisme inusual en una rival política, però molt conscient que només si obtenia un bon resultat a les urnes podria continuar al capdavant del govern.

La història, normalment, sempre acostuma a ser cíclica amb els substituts, sobretot si qui activa el relleu té una personalitat i lideratge molt fort. D'exemples n'hi ha molts en política, però potser un de molt recent va ser el de José María Aznar amb Mariano Rajoy. Avui, el cert és que Yolanda Díaz sintonitza més amb un altre escindit com és Íñigo Errejón o amb formacions perifèriques, que amb Podemos. Encara que uns i altres saben que estirar molt del fil suposaria un enorme dany per a tots dos, no s'ha de descartar que això passi. Només en la política aquests errors es repeteixen un cop i un altre, oblidant que no hi ha res que penalitzi més que la divisió.