La recent dimissió del primer ministre britànic, el laborista Keir Starmer, s'afegeix a la de cinc estadants més del número 10 de Downing Street en aquesta dècada maleïda que va començar al Regne Unit amb la decisió en referèndum d'abandonar la Unió Europea. N'hi ha prou amb una dada per veure la inestabilitat provocada pel Brexit el 2016: la dècada anterior, el Regne Unit només va tenir dos primers ministres, Gordon Brown i David Cameron. El Brexit, però, ho va precipitar tot, més enllà de la inestabilitat institucional. Una anàlisi elaborada per economistes amb dades internes del Banc d'Anglaterra ha constatat que l'economia del Regne Unit va patir un impacte del 6% en el seu producte interior brut (PIB) pels efectes de la sortida de la UE. El Regne Unit no va saber gestionar la decisió popular del referèndum del 23 de juny del 2016, que ha acabat sent la història d'una dècada perduda.
Després de la dimissió de Cameron, han ocupat la presidència del país, successivament, els conservadors Theresa May, Boris Johnson, Lizz Truss i Rishi Sunak, i el laborista Keir Starmer. Els dos primers, amb aparent força política per dirigir el govern, sobretot Johnson, l'exalcalde de Londres. No obstant això, va fracassar enmig de nombrosos escàndols, entre ells la polèmica per les festes a Downing Street durant la pandèmia. L'arribada de Starmer després d'una aclaparadora victòria electoral el 2024, que retornava els laboristes al primer pla de la política nacional després de catorze anys, va ser un miratge, malgrat obtenir 411 dels 650 escons a la Cambra dels Comuns. De seguida es va veure que era un vot més anticonservador que a favor dels laboristes. Es va saltar el manual de la política de resistència, va abandonar algunes mesures sobre benestar que formaven part de la columna vertebral amb què havia acudit a les eleccions i va aplicar retallades en diferents àrees, com en drets laborals, però també va retirar altres iniciatives, com la identitat digital. Però res va tenir la dimensió de l'error de suprimir els subsidis per a combustible d'hivern per a deu milions de pensionistes.
L'arribada de Starmer després d'una aclaparadora victòria electoral el 2024, que retornava els laboristes al primer pla de la política nacional després de catorze anys, va ser un miratge
Quan va voler rectificar, ja era tard i havia cremat bona part del seu capital polític. El cop de gràcia va ser la devastadora derrota del Partit Laborista a les eleccions locals i regionals de mitjan mandat d'aquest 7 de maig, en què va perdre gairebé 1.500 regidors —cosa que va encendre les alarmes al nucli dur del partit davant el temor que aquesta tendència no fos una excepció i es repliqués a les eleccions al Parlament del 2029, fet que desplaçaria el laborisme del poder i reduiria a una anècdota la recuperació del govern el 2024. Aquesta crisi interna no s'ha resolt i ara caldrà veure qui recull el testimoni de Starmer i si aconsegueix unificar el partit. El batlle de Manchester, Andy Burnham, emergeix com la nova merla blanca del laborisme, després que fos capaç de derrotar fa poc el candidat de la ultradreta Reform UK en unes eleccions a Makerfield, al nord-oest d'Anglaterra. Es dona la paradoxa que en aquest districte acabaven de guanyar els populistes en les eleccions locals i Burnham va ser capaç de variar el vot en tan sols dos mesos.
Tot i que falta molt per a les eleccions generals, totes les mirades ja estan posades en com es pot derrotar la ultradreta de Reform UK, que lidera Nigel Farage i que des del febrer del 2025 ha aconseguit situar la seva formació política al capdavant de les enquestes que es duen a terme al Regne Unit. Com que la política es mou, en aquests temps, enmig d'una gran imprevisibilitat; cal fugir de vaticinis contundents. Només cal veure què li ha succeït a Starmer, que es va presentar com un líder sensat i pragmàtic i que va fer de l'avorriment un lema electoral per a temps difícils. La combinació de falta de relat respecte al futur del Regne Unit i problemes al carrer no ha agradat a l'electorat, que no ha sabut veure un horitzó d'esperança i il·lusió al final del camí.