La realitat a Espanya sempre supera la ficció: el dia en què el govern de Pedro Sánchez fa una desclassificació descafeïnada de 153 unitats documentals del cop d'estat del 23 de febrer del 1981, la família del seu màxim protagonista, Antonio Tejero Molina, l'aleshores tinent coronel de la Guàrdia Civil que va entrar, metralleta en mà, al Congrés dels Diputats, n'ha anunciat la defunció. Tejero va ser el de "¡tothom quiet!, ¡a terra!, ¡asseguin-se, cony!", que li acabaria costant una condemna de trenta anys de reclusió per un delicte de rebel·lió militar consumada, de la qual només en va complir tretze. Un personatge ridícul, que en l'argot actual definiríem com a friqui. Per a la seva dona, Carmen Díaz —segons els documents desclassificats—, el seu marit va ser un ruc rematat i un desgraciat, al qual havien deixat tirat [el 23F] com una burilla.
Després de llegir amb enorme interès previ el que el govern de Pedro Sánchez havia desclassificat, sobre l'intent de cop d'estat del 23F hom es queda amb la sensació que el president de l'executiu espanyol primer va tenir-nos entretinguts amb un anunci i ara ens ha llançat unes engrunes per divertir-nos sobre xafarderies a les casernes, transcripció de gravacions de nul recorregut mediàtic, pàgines i pàgines amb noms ratllats perquè no sapiguem, per exemple, quina família va donar suport econòmic als colpistes o el suport del Partit Comunista de Santiago Carrillo a la monarquia espanyola i el blanqueig de Joan Carles I. També, un manuscrit que confirma que líders del PSOE acceptaven donar el poder a un general per fer fora Adolfo Suárez. De tantes vegades que s'ha parlat de la tenebrosa implicació del PSOE de González en aquell moviment colpista, el paper és només una confirmació més.
Una maniobra de distracció molt típica de la Moncloa, amb la qual s'intenta tapar que el govern continua perdent votacions al Parlament
S'ha produït, no hi ha cap mena de dubte, un procés selectiu de selecció de documents, que són, en algun moment, entretinguts de llegir, sobretot per als que vam viure aquelles setmanes colpistes, però d'aquí a uns dies ningú no en parlarà, perquè les revelacions importants no s'han aportat. Els historiadors oficials ja tenen, si aquest era l'objectiu, la ratificació de les versions light que sempre s'han tractat de consolidar com l'única realitat del 23F. Fins i tot, es deuria al rei emèrit un cert perdó, un retorn a Espanya sense cap contratemps, ja que alguns dels colpistes veien en ell tot un problema aquella jornada. Costa d'entendre el paper d'estrassa del president del govern, que és capaç de baldar la monarquia un dia i ser un peó de l'Estat l'endemà. En fi, viure per veure.
Resumint, una maniobra de distracció molt típica de la Moncloa, amb la qual s'intenta tapar que el govern continua perdent votacions al Parlament. Aquest dijous n'hi haurà una altra d'important, ja que Junts per Catalunya rebutjarà l'aprovació d'un decret òmnibus que inclou mesures antidesnonaments i posa d'aquesta manera en risc l'aprovació de l'escut social. Algun avantatge deu veure Sánchez en insistir a perdre votacions, quan podria guanyar-les deixant fora les mesures antidesnonaments. Però Pedro Sánchez té sempre el seu propi relat, que només és a la seva agenda mediàtica i que poques vegades passa pel Congrés dels Diputats. Sempre és més fàcil parlar de Franco o del 23F que aprovar uns pressupostos. Per això, el govern no ha desclassificat els documents del cop d'estat del 1981, sinó uns documents relacionats amb el 23F. Que sempre és una cosa més manejable.