És realment vergonyós que, un cop més, la inversió real executada per l'Estat a Catalunya torni a baixar i se situï, amb el 8,6%, com la més baixa en els últims deu anys, és a dir, des del 2016. Les dades fetes públiques aquest divendres corresponents al 2025 haurien de fer posar vermell més d'un, i més de dos i més de tres haurien d'exigir explicacions, encara que no hi hagi res que superi l'exposició freda de les xifres. D'aquesta dècada, els dos primers serien del govern Mariano Rajoy, els set últims de l'executiu presidit per Pedro Sánchez i un, el 2018, se'l van partir gairebé a parts iguals després de la moció de censura. Si aquesta dada del 8,6% del total de l'execució territorialitzada de l'Estat ja és de per si vexatòria, sobretot perquè plou sobre mullat, n'hi ha una altra que ho acaba sent encara més: Madrid concentra el 21% de la inversió estatal executada. El 8,6% enfront del 21%, i si posem xifres en comptes de percentatges, estem parlant de 1.321 milions d'euros enfront de 3.218, o sigui un 243% més per al districte federal de Madrid.
Ara vindran discursos, justificacions, explicacions i tot el que vostès vulguin, però les xifres no canviaran. Hi haurà noves promeses i es dirà que Catalunya es finança de moltes maneres i que aquesta només és una de les dades. Però fins i tot en això també estaran fent trampa, ja que no podem conèixer quant li tocaria a Catalunya sense saber exactament quin és el dèficit fiscal que el govern espanyol guarda a pany i forrellat i només està disposat a fer públic si el sistema de càlcul és el que ell vol. Les últimes dades oficials de què disposa la Generalitat són les corresponents al 2022, i van situar el dèficit fiscal en 21.092 milions d'euros.
Si la dada del 8,6% del total de l'execució territorialitzada de l'Estat a Catalunya ja és de per si vexatòria, n'hi ha una altra que ho acaba sent encara més: Madrid concentra el 21% de la inversió estatal executada
Sempre m'ha sorprès que davant una qüestió tan evident i tan clara, els partits catalans siguin incapaços de fer un front comú per defensar la millora de la qualitat de vida dels catalans. I això només pot passar per un sistema de finançament que, es digui com es digui, tingui els instruments financers que té el concert econòmic, començant per la clau de la caixa. Perquè sense això, es podran posar pegats, però sempre, al final, hi ha una negociació impossible entre dos subjectes polítics clarament desiguals, ja que la decisió només està en mans d'un. I se sol oblidar el fonamental: estem parlant de millors infraestructures, millors escoles, millors hospitals i ambulatoris, entre altres coses.
Hi ha algun partit polític català que es presenti a les eleccions amb un programa en contra d'algunes d'aquestes coses? Perquè la seqüència del percentatge de la inversió real executada per l'Estat a Catalunya en aquesta última dècada és clara: 10,5% (2016), 13,2% (2017), 10,5% (2018), 10,8% (2019), 12,7% (2020), 9% (2021), 10% (2022), 9,3% (2023), 10,8% (2024), fins a desembocar en aquest ridícul 8,6% de 2025. I això malgrat que Catalunya continua aportant al voltant del 19% del PIB i la seva població es mou al voltant del 17% del total estatal. Això és assumible i acceptable, com si fos una maledicció bíblica, per la societat catalana?
Costa concloure, a la vista d'aquestes dades, que no hi hagi un interès deliberat a frenar l'economia catalana, com denuncien molts economistes. I el que és tan preocupant com l'anterior: no hi ha cap mena d'interès a corregir-ho. Perquè la denúncia es repeteix any rere any i allà, al ministeri, és com si sentissin ploure. L'any següent, sant tornem-hi. Els set últims percentatges de Madrid en són una mostra: 14,7% (2019), 16,3% (2020), 25,5% (2021), 23,1% (2022), 21,5% (2023) i 20,9% els dos últims anys. El més alt de la sèrie històrica de Catalunya en aquests mateixos set anys és del 13,2% i el més baix de Madrid és de 14,7%. No hi ha manera humana que la situació s'acosti a ser acceptable. Fins quan?