No hi ha dia que no hi hagi la previsió d'una mala dada econòmica —la recessió a Europa avança de manera imparable— o d'una mesura d'impacte social —el pla d'emergència de la Comissió Europea de reduir el consum de gas en cada país un 15% durant els propers vuit mesos— que dibuixi alguna cosa més que una tardor i un hivern complicats. Ho avisen analistes de tots els corrents econòmics, governs de tots els colors, bancs centrals de diferents continents, organismes com l'FMI o l'OCDE i també estudis diversos de tota la banca mundial. Els governs tenen, en aquesta situació, un marge limitat per adoptar mesures, més enllà dels anuncis que ens tenen acostumats polítics com Pedro Sánchez, que, moltes vegades, després de l'impacte inicial, una vegada es grata una mica, acaben quedant en poca cosa. Obliden que el que cal són mesures per lluitar contra la inflació, més que una sèrie de mesures populistes que no condueixen a res amb el temps.

Aquesta primera reflexió ve a tomb del debat preliminar que sobre un pròxim pressupost de la Generalitat han tingut al Parlament aquest dimecres el conseller d'Economia, Jaume Giró, amb el diputat dels comuns Joan Carles Gallego. Evidentment, només ha estat un primer joc d'esgrima, però el fet que en els últims pressupostos els comuns fossin el soci elegit pel Govern per aprovar-los, després de la renúncia de la CUP, no és una dada menor. No hi ha indicis que els anticapitalistes vulguin modificar la negativa de l'any passat, perquè, en els últims mesos, l'excusa que van oferir d'un Govern allunyat dels acords d'investidura que van pactar amb el president Pere Aragonès, lluny de reduir-se, s'ha eixamplat. La diputada cupaire Eulàlia Reguant es dirigia a la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, i a Esquerra en aquests durs termes: "Esteu segrestats per l'agència del retrobament".

L'alternativa del Govern potser són tan sols els comuns, però en un any amb municipals el proper mes de maig, i amb interessos partidistes en joc, els pressupostos sempre són una incògnita. Però en un país amb pocs recursos econòmics com Catalunya, l'evolució del pressupost a l'alça és l'únic ressort que té l'administració per donar respostes al que seran les demandes dels ciutadans a partir de l'hivern. És una cosa òbvia, que moltes vegades s'oblida, perquè aquestes qüestions sempre són àrides i allunyades del debat que se sol propiciar en l'opinió pública. Es veurà, amb seguretat, a Espanya, on les diferències polítiques existents no impediran l'aprovació d'uns comptes públics, ja que no hi haurà govern que pugui resistir l'allau de necessitats socials que s'acosta amb uns comptes més expansius que els actuals.

Els pressupostos s'han d'aprovar com sigui, han de ser uns bons pressupostos i el Govern ha de pagar el mínim peatge possible al soci parlamentari que necessitarà per tirar-los endavant. Autodescartada la CUP, quedaran els comuns i, aritmèticament, el PSC, que només d'esmentar-lo provoca urticària a molts racons de l'independentisme, ja que la identificació entre repressió i els socialistes és una carpeta encara oberta. La pregunta, incòmoda, és: cal escollir el soci que asseguri l'aprovació i els millors pressupostos, o només es poden pactar els comptes públics amb la CUP i els comuns, i si cap no vol, s'han de prorrogar els actuals? Tenint en compte la situació que ve, el país no podrà aguantar mínimament sense pressupostos. Per tant, no hi ha cap elecció possible. Han de tirar endavant i no hi ha lloc per a posicions partidistes i de curta mirada, perquè la situació serà d'emergència nacional.