És molt possible que només algú com Xavier Trias se n'hagués anat a dinar amb l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per acordar un debat constructiu per a la pròxima campanya municipal, on la ciutat i el seu futur siguin els protagonistes del debat públic. Qualsevol altra persona, després del groller aprofitament que va fer Colau de la campanya mediàtica d'un fals compte a Suïssa, a les municipals del 2015, i que finalment li va acabar costant el càrrec d'alcalde, no s'hauria reunit amb ella i, molt menys, ho hauria publicitat i l'hauria convidat fent públic el dinar en un conegut restaurant de l'Eixample. L'estil Trias té aquestes coses, amb les quals no estan d'acord, a vegades, molts dels seus, però l'exalcalde, que té el seu propi estil, té les mans lliures per fer el que vulgui, i els que el coneixen saben que no hi renunciarà.

A Trias una polarització entre ell i Colau no només no li preocupa sinó que la intentarà buscar. A Colau li preocupa menys encara, ja que sap que les seves opcions aniran a la baixa a mesura que s'apropin les eleccions i, sobretot, si el PSC, el gran favorit ara per ara, juga bé les seves cartes. Qui més difícil ho té després de la irrupció de Trias és Ernest Maragall que malgrat guanyar les eleccions de municipals del 2019 corre el risc de tenir menys possibilitats que en els comicis de fa quatre anys. Es miri com es miri, Trias no és Quim Forn —que, a més, era a la presó de Lledoners—, ni tampoc Elsa Artadi, l'exconsellera de Presidència i qui ha aguantat el grup municipal de Junts durant els anys d'aquest segon mandat de Colau. Trias té galons guanyats en mil batalles, coneix la ciutat com si fos casa seva, té darrere seu quatre anys reeixits (2011-2015) com a alcalde i, més enllà d'un educat dinar, és l'únic candidat clarament anti Colau.

Ni Collboni ni Maragall no poden exhibir aquesta carta. El primer, perquè dels vuit anys de Colau com a alcaldessa els ha governat pràcticament tots com el seu tinent d'alcalde i, el segon, perquè en aquesta legislatura li ha aprovat tots els pressupostos municipals que, al cap i a la fi, acaben reflectint un projecte de ciutat. En defensa de Maragall cal dir que aquest suport ha vingut després que els comuns ajudessin el president Aragonès en la Generalitat i que acabés sent una contrapartida que no va tenir més remei que acceptar per exigències del seu partit. En qualsevol cas, per Maragall no seran unes eleccions fàcils i això ja s'està veient una mica en una certa pèrdua de protagonisme mediàtic des que Trias va fer pública la seva voluntat de tornar a la política i disputar l'alcaldia a Colau. Les enquestes que s'han publicat fins ara i que tenen la importància que cadascú els vulgui donar ja reflecteixen un empat a quatre, una cosa que semblava impossible fins a l'entrada en escena de Xavier Trias.

Estem, per tant, davant d'unes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona d'una gran incertesa, ja que mai fins ara quatre candidats havien tingut l'oportunitat d'aconseguir el bastó de comandament de la ciutat. Un empat desigual però que difícilment farà fora de la pista d'una manera definitiva i irreversible cap dels quatre aspirants a aconseguir l'alcaldia. Cadascun té les seves opcions en funció del relat municipal que s'acabi imposant, en una campanya que, més enllà del fair play, serà aferrissada. Serà, sens dubte, la batalla electoral més intensa i apassionant dels últims anys, ja que el guanyador condicionarà de manera important la Barcelona dels pròxims anys i el model de ciutat pel qual aposten els barcelonins. Un model de ciutat que no continuï expulsant-ne els ciutadans, però també de creixement econòmic, de sistema impositiu, de burocràcia administrativa, d'habitatge, d'ecologisme i de moltes altres coses. La partida ha començat.