Des que el passat divendres 20 de febrer es van reunir Pedro Sánchez i Oriol Junqueras al palau de la Moncloa i el president d'Esquerra Republicana va traslladar a l'opinió pública que aquella reunió havia anat malament, i que no hi havia cap compromís del PSOE per a la transferència a Catalunya de la recaptació i gestió del 100% de l'IRPF, les declaracions creuades de retrets entre el PSC i ERC han augmentat substancialment. Tant que el president Salvador Illa va optar per presentar, sense acord, al Parlament els pressupostos de la Generalitat i, com a resposta, els republicans van formalitzar la seva esmena a la totalitat i el mapa polític català ha fet un gir de 180 graus. Fins a l'extrem que l'aleshores impensable avançament electoral a Catalunya s'ha anat obrint pas i ja no es considera una cosa impossible.

El primer que va detectar aquesta possibilitat va ser Junqueras, que no ha dubtat a posar-se obertament en mode electoral. Vol pressupostos, però no a qualsevol preu, i no està disposat a aparèixer com un pagafantes de l'actual moment polític donant oxigen al Govern sense un bescanvi equitatiu. El PSC, òbviament, també juga la seva partida: sap que la normalitat política va lligada a la presentació de pressupostos després d'accedir a la presidència l'agost del 2024, però no ha pogut presentar davant la Cambra catalana ni els comptes del 2024, ni els del 2025. Un any més sense els comptes el faria massa semblant a Pedro Sánchez, una foto de la qual Illa pretén fugir. El xoc, per tant, sembla evident entre PSC i ERC, llevat que un dels dos no rectifiqui o que tots dos comparteixin la idea que les eleccions potser no són el mal major si cadascú pot fixar bé com s'hi ha arribat. El primer, per responsabilitat del que suposa governar i el segon per haver estat intransigent en la defensa de les seves posicions polítiques.

Som davant un eventual superdiumenge electoral que uneixi les catalanes, les andaluses i les espanyoles

A més, hi ha dos factors més que conflueixen en aquesta anàlisi. En primer lloc, que Junqueras  hagi deixat aparentment de prioritzar l'indult del govern per superar la inhabilitació a càrrec públic. En part, perquè el Tribunal Constitucional no fa més que endarrerir el seu pronunciament sobre la llei d'amnistia. Ara, fins i tot, ningú té absolutament clar que sigui abans de l'estiu. Una cosa no va vinculada a l'altra, però el pronunciament del TC era per a Pedro Sánchez l'aterratge perfecte. En aquests moments, l'entorn de Junqueras prioritza posar fora de perill i preservar la presidència del partit, allunyant-la de zones d'inestabilitat, cosa que podria succeir si pacta uns pressupostos en males condicions o així ho percebessin les bases del seu partit.

En segon lloc, hi ha la guerra de l'Iran i el vestit de bus que s'ha posat Pedro Sánchez abanderant el no a la guerra. El pols del president espanyol amb Donald Trump és tan groller i preocupant per a l'economia i les empreses espanyoles que només es pot entendre en clau electoral. La Moncloa ha desfermat una guerra amb els Estats Units i els seus socis europeus —més enllà del que aquests últims diguin públicament— que sap que no pot guanyar, però que li permet posar el termòmetre electoral i conèixer si pot remoure els pronòstics de derrota a les urnes i d'un govern de PP-Vox. Sánchez domina a la perfecció l'art d'escalfar els espais electorals, i encara que la situació no és la de la guerra de l'Iraq, el 2004, també sap que aquesta va ser en el passat una arma molt poderosa per a l'esquerra. En aquest tema, a més, Catalunya sempre ha estat diversos passos per davant d'Espanya. 

No som, per tant, davant una catxa electoral d'Illa coincidint amb les andaluses del mes de juny, sinó, potser, davant un eventual superdiumenge electoral que uneixi aquests dos comicis i fins i tot unes hipotètiques espanyoles. És una jugada per als socialistes, sobretot per als catalans, d'enorme risc perquè avui la presidència de la Generalitat no està ni de bon tros amenaçada. Però això no les descarta i el que és segur és que Pedro Sánchez i Salvador Illa, que mantenen una relació excel·lent, aniran de bracet en una decisió com aquesta i compartiran anàlisi arribat el moment, si no ho han fet ja.

Hi ha, finalment, un element aglutinador en qualsevol anàlisi que puguin fer PSC i Esquerra. Junts per Catalunya seria, el dia d'avui, el principal damnificat. Carles Puigdemont encara a l'exili i el seu partit amb unes enquestes clarament adverses i amenaçat per Aliança Catalana. Amb un perfil més definit en la política espanyola que a la catalana, on moltes de les seves iniciatives polítiques i econòmiques han anat a recuperar antics votants convergents. És cert que els seus set vots al Congrés són transcendentals per donar suport o derrotar el Govern, però tan important com l'aritmètica en política és saber què es vol fer. A Catalunya tot és més difícil, esclar, perquè són el principal partit de l'oposició. Però de vegades és més intel·ligent i també més rendible mirar de jugar la partida dels pressupostos catalans en el teu terreny de joc, encara que finalment no els votis, que no atrinxerar-te en l'esmena a la totalitat.