Amb tan sols 68 anys ha mort aquest diumenge la lingüista, professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i lluitadora incansable a favor del català Carme Junyent. Persona d'una forta vitalitat que deia sempre el que pensava, allà on podia es feia forta en defensa de la llengua catalana agradessin més o menys les seves posicions. Tenia això que avui en dia costa tant de trobar com és la coherència intel·lectual superant qualsevol mena de prejudici. El discurs políticament correcte quedava molt lluny del seu posicionament públic i encara que va ocupar diferents càrrecs relacionats amb l'ús del català o les llengües amenaçades, la seva veu va ser sempre la d'una pensadora lliure i una figura d'indiscutible consens.
En alguna ocasió vaig coincidir amb ella durant aquests últims anys i sempre em va impressionar la seva saviesa, les seves fortes conviccions i la seva facilitat per empatitzar amb tot allò que ella defensava i que la convertien sempre en una lluitadora incansable. La seva passió pel català i per la cultura catalana era sempre present en qualsevol de les seves converses i es podia comptar amb ella per a qualsevol iniciativa relacionada amb la llengua. La seva recepta per millorar la salut del català era aparentment fàcil, que s'utilitzi sempre i que es transmeti són les dues garanties per a la pervivència de la llengua.
Així, es va mostrar contrària a l'ús del llenguatge inclusiu, que considerava d'ús imposat i impostat, i va plasmar el seu posicionament contra l'ús de termes com a totis a la seva última obra Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, on afirmava que el gran problema de la llengua inclusiva és que, en realitat, discrimina. Va xocar així amb la consellera d'Igualtat, Tània Verge, i Junyent afirmava que el llenguatge inclusiu implicava només una modificació de la llengua i que el que calia canviar era la societat. I repetia que no coneixia cap cas en què canviant la llengua s'hagi canviat la realitat.
L'ampli eco de la mort de Carme Junyent en aquest inici de setembre dona una idea de la dimensió de la seva figura i de l'impacte que ha causat en la classe política, malgrat que moltes vegades era incòmoda per al poder, al món cultural, en el lingüístic, en l'associatiu i en l'acadèmic. Va viure, es va expressar fins a l'últim dia i ha mort com una persona lliure, defensant tot en el que ha cregut i, sobretot, el català.