Déu-n'hi-do com canvien les coses en política en una setmana. I si no, que ho preguntin a Pedro Sánchez. Diumenge passat es va quedar amb la mel als llavis que li havia posat José Félix Tezanos, el seu guru de capçalera instal·lat en la presidència del CIS, una vegada es van saber els resultats de les eleccions a Galícia: majoria absoluta del PP i desfeta del PSOE, que va firmar el pitjor resultat en unes autonòmiques amb tan sols nou escons i el 14% dels vots. Això va passar diumenge. Poques hores després, a Sánchez li va esclatar el cas de corrupció més greu des que és al govern espanyol, ja que afecta directament un dels seus ministres durant l'època de la pandèmia, el de Transports, José Luis Ábalos, qui compatibilitzava aquest càrrec amb el de secretari d'organització del PSOE.

Amb Ábalos a l'ull d'huracà i la Moncloa empenyent-lo a abandonar l'escó per deixar anar llast com sigui —d'una banda, el colla la vicepresidenta Montero i, per l'altra, els mitjans considerats afins—, apareix un fosc personatge, anomenat Koldo García, que era molt més que l'ombra del ministre. De fet, el tal Koldo trucava en nom seu, col·locava la seva família en les empreses públiques del ministeri i havia prosperat tant que en pocs anys havia passat de porter d'un prostíbul a conseller de Renfe i vocal del consell de Ports de l'Estat. El seu sou de cent mil euros anuals li devia semblar insuficient i per això va utilitzar el seu càrrec per intervenir en la compra de mascaretes en els primers moments de la pandèmia. No ho va fer gratis i el seu patrimoni ha crescut més d'1,5 milions després de la pandèmia.

Amb Koldo ja assenyalat per la investigació judicial, Ábalos al banc dels acusats de l'opinió pública, que no podrà resistir gaire temps, el nou front de la corrupció és un problema afegit a la inestable legislatura de la política espanyola. Sánchez necessita, com aquells nàufrags a l'oceà, una taula on agafar-se. Cert que no s'ha vist un gat que tingui tantes vides com ell, però, potser, comença a saber que com no estabilitzi amb urgència la legislatura, es pot acabar trobant sense haver arribat a terra ferma i sense cap taula a la qual poder-se agafar.

El nou front de la corrupció és un problema afegit a la inestable legislatura de la política espanyola; Sánchez necessita, com aquells nàufrags a l'oceà, una taula on agafar-se

L'amnistia era un pont de plata perfecte, però l'embolic en què es va ficar la Moncloa amb el tema del terrorisme i de la traïció, introduint una inexistent doctrina europea, ha mantingut fins ara el bloqueig i la solució a la llei. Ara, després de la derrota del govern espanyol, propiciada per Junts que no li va donar els vots, la llei ha tornat a la comissió de Justícia, que té un nou termini per tornar al ple de la cambra que s'acaba el 7 de març. Tot això, enmig de les maniobres de la judicatura, amb el titular de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, i el jutge de Barcelona Joaquín Aguirre com a ariets.

Encara que les postures semblen irreconciliables i, en conseqüència, algú haurà de cedir si es vol que la llei tiri endavant, el PSOE pot haver trobat una via inesperada en l'informe que ha elaborat la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d'Europa, que assenyala que cap país no exclou de les seves lleis d'amnistia els delictes de terrorisme. En un estudi comparatiu que ha analitzat la legislació en els 56 estats que en formen part, entre els quals n'hi ha uns quinze de fora d'Europa, només el Brasil i el Kirguizstan deixen fora de l'amnistia els delictes de terrorisme.

El govern de Sánchez té ja la palanca que necessitava per corregir el rumb mantingut fins ara. La taula de salvació existeix. És el contrari del que defensava la Moncloa, però això serà el que menys importi si vol seguir un camí diferent. Caldrà estar molt atents.