Amb 24 hores de diferència, els dos grans partits de Catalunya, si prenem com a referència les últimes eleccions catalanes del 2024, s'han pronunciat sobre la pressió fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya. En el cas de Junts per Catalunya, per demanar al Govern que impulsi una reducció fiscal i, en concret, del tram autonòmic de l'IRPF. A aquesta petició de Jordi Turull ha replicat el president Salvador Illa, assenyalant que, davant els temps que venen i la incertesa econòmica arran de la guerra de l'Iran, el que calia era una fiscalitat justa, ja que qui més té és qui més ha d'aportar si el que es vol és una societat justa, equitativa i cohesionada.

Més enllà de les posicions individuals que cadascú tingui, cal donar la benvinguda a un debat d'aquesta naturalesa que, a Catalunya, durant molt de temps ha estat pràcticament inexistent. O, almenys, no ho ha estat amb la importància que sempre té en qualsevol país aquest tipus de debats i que acaben afectant la butxaca de la gent. En termes generals, l'afirmació del president Illa que el que necessiten els catalans és un finançament just és imbatible. Qui no desitja un finançament just? És una asseveració gairebé universal, tret que es parteixi d'una premissa equivocada: els que més tenen o les classes mitjanes, si és que aquest col·lectiu continua existint com a tal i no s'ha vist reduït al que abans eren les classes mitjanes-altes, el que desitgen és pagar menys del que els toca.

Estaria bé celebrar un debat monogràfic al Parlament sobre la pressió fiscal i veure exactament per què un ciutadà mitjà que resideix a Catalunya continua suportant, any rere any, la pressió més gran d'Espanya

Estaria bé celebrar un debat monogràfic al Parlament sobre la pressió fiscal i veure exactament per què un ciutadà mitjà que resideix a Catalunya continua suportant, any rere any, la pressió més alta d'Espanya. A l'altra banda hi ha la Comunitat de Madrid, que sempre és el territori amb els avantatges impositius més grans quan s'analitzen les comunitats autònomes que es regeixen pel règim comú, és a dir, totes menys el País Basc i Navarra. Si s'acudeix a les dades de l'Agència Tributària, s'observen les grans diferències en la recaptació de tributs descentralitzats. Encara més, Catalunya és l'única de les grans comunitats que no aplica bonificacions o deduccions, seguint l'exemple no només de Madrid, sinó també d'Andalusia o el País Valencià. No acaba aquí, ja que si analitzem els principals tributs, Catalunya és el territori que més aporta en impost de patrimoni, en successions i donacions, transmissions patrimonials o actes jurídics documentats. Altres dades importants: Catalunya és l'autonomia amb més tributs propis i on més es recapta.

És això una fiscalitat justa? Es podrà dir, potser, que necessària, però justa no sembla. Si a més entrem en el tracte que l'Estat ofereix als catalans, encara és més decebedor. D'una banda, pèssims serveis en infraestructures units a una estafa permanent amb la inversió que s'ha de dedicar a Catalunya d'acord amb els pressupostos generals de l'Estat i que, any rere any, govern d'un color o d'un altre, sempre mostra percentatges vergonyosos. De l'altra, el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que mai no es vol abordar malgrat que les xifres fan enrojolar qualsevol mínimament imparcial quan se sent que ascendeix a més de 21.000 milions.

Aquesta cotilla acaba sent la que serveix d'excusa per abordar el que seria un finançament just de veritat. Però, és clar, si els ingressos són menys, ja que l'Estat s'acaba quedant diners que haurien de ser dels catalans, l'excusa perfecta és que els impostos no es poden abaixar. Per tot això, cal obrir el debat sobre la pressió fiscal a Catalunya.