Les explicacions dels organitzadors per la suspensió del Mobile tenen un deix inquietant de xifra que no quadra, de peça que no encaixa. Sembla lògic veure darrere la cancel·lació una epidèmia de pànic, l’acceleració perversa de l’efecte dòmino: una gran empresa es dona de baixa, i una altra i una altra més… fins a fer insostenible la convocatòria. Tot això, però, no lliga amb el fet que se celebrin altres esdeveniments per l’estil, ni amb la fiabilitat del sistema sanitari català —a Barcelona ve a tractar-se mig món— ni amb les informacions de l’OMS, com explica la portada d’El País.
Ni tan sols el fet que els organitzadors insisteixin a atribuir el daltabaix al coronavirus, força major —per força, disculpa la redundància, perquè així s’estalvien d’abonar indemnitzacions sucoses—, explica el perquè del degoteig de baixes, que és la mare dels ous. La Vanguardia deixa caure en un subtítol que el Mobile ha estat víctima col·lateral de la guerra comercial (i per la supremacia digital, val a dir) entre els EUA i la Xina. Potser sí.
Veient les portades dels diaris, però, fa l’efecte que l’explicació que es cerca és com la carta robada d’aquell relat de Poe. La policia escorcolla del dret i del revés la casa del lladre, sense èxit. El detectiu C. Auguste Dupin troba la lletra comprometedora en un prestatge del rebedor. El pispa l’havia amagada a la vista de tothom.
El cas és que els diaris, avui, només poden certificar el fet de la suspensió, reproduir els arguments dels organitzadors —ben acompanyats de tota quanta autoritat hi ha al país— i deixar anar amb aprensió la sospita indeterminada que s’oculta entre els plecs de les dades i els fets a l’abast. No n’hi ha prou amb les explicacions de la suspensió, però tampoc hi ha prou argument per impugnar-les.
Així les coses, els diaris de Madrid, més deseixits, toquen l’afer amb més contundència, una mica com a qui tant li fa i potser ja li va bé. Els de Barcelona són més cauts: no volen passar per aixafaguitarres i la situació els fa més respecte —la ciutat s’hi juga molt i sembla que no volen fer enfadar l’organització—, de manera que en parlen amb circumspecció amable i provant de no fer trencadissa, com per no perjudicar la convocatòria del 2021 ni les següents, ara més eventuals que mai.
Avui és un d’aquells dies que mostren la gràcia desgraciada del periodisme. Els periodistes cerquen la veritat amb dificultats i a gran velocitat. Una veritat que no és la dels científics, ni la dels jutges, ni la de les religions. Els periodistes hi arriben amb prou feines i després de moltes edicions del diari o de centenars d'informatius. En el cas del Mobile cal esperar, malgrat que, de qualsevol manera, fa pinta de fi de festa. Si més no, sona que alguna cosa s’ha trencat i té mal remei.
Una nota més, del tot desgraciada. El Periódico és l’únic diari de Barcelona que no publica la foto de Jordi Cuixart arribant a la seva feina, la que tenia fa 851 dies abans d’entrar a la presó. Es fa complicat entendre que no sigui per algun motiu que cau entre la mesquinesa malaltissa i la insensibilitat cruel. Almenys La Razón i El Mundo saben per què la publiquen. No se n’amaguen pas: Per acarnissar-s’hi, per rabejar-se en l'afany de revenja, pel sentiment morbós de gaudir de la desgràcia dels que tenen per enemics. Malparits, potser, però van de cara.
Encara una última, més desgraciada encara. La portada penosa de l'ABC festejant la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que avala les "devolucions en calent" d'immigrants, amb la fotografia de la vergonyosa frontera espanyola a Ceuta. Com qui celebra una victòria decisiva de La Roja. Aquesta primera els pinta de dalt a baix. Quina gent més cruel.
