Tarragona, 22 d’abril de 1171. Fa 852 anys. Robert i Berenguer d’Aguiló, fills del viking Robert de Cully —repoblador de la ciutat i Camp de Tarragona (1129-1154)—, entraven al petit temple que, en aquell moment, feia les funcions de catedral, posaven l’arquebisbe Cervelló sobre l’altar i el degollaven en presència de tots els feligresos. L’assassinat de Cervelló seria el punt culminant d’una cruenta guerra civil que, durant quatre dècades, havia enfrontat els Aguiló, senyors feudals de la meitat de la ciutat i del Camp de Tarragona, i la mitra arxidiocesana, que ostentava la dominicatura feudal de l’altra meitat. Aquell conflicte d’aparent abast local tindria una repercussió extraordinària, perquè posaria en risc la tan treballada tercera pota de la independència catalana: l’eclesiàstica.
Per què era tan important la restauració de la mitra de Tarragona?
El règim feudal, que, a cavall de l’any 1000, va cobrir la pràctica totalitat d’Europa com una tenebrosa nuvolada, descansava sobre l’equilibri dels tres estaments del poder: la corona, la noblesa i l’Església. En aquell moment, els comtats catalans —liderats pel Casal de Barcelona—, no havien renovat la seva subordinació política i militar al regne de França (987). És a dir, s’havia produït una independència —de facto— política i militar. Però, en canvi, la tercera pota del poder català, l’eclesiàstica, es mantenia subordinada a l’arxidiòcesi de Narbona, situada en territori del regne de França. Els comtes independents de Barcelona havien intentat, repetidament, que el pontificat elevés la diòcesi barcelonina a la categoria d’arxidiòcesi. Però la resposta de Roma sempre havia estat la mateixa: “restaureu l’antiga i abandonada arxidiòcesi de Tarragona”.
Qui eren els Aguiló?
Els Aguiló eren una nissaga d’empresaris de la guerra (una activitat molt lucrativa a l’època) procedents del ducat de Normandia. És a dir, eren descendents i portadors de la cultura vikinga que el mític Rol·ló i el seu poble havien trasplantat a la desembocadura del riu Sena (finals del segle IX). El ducat de Normandia, per l’especial idiosincràsia de la seva societat, es va desenvolupar com un estat amb un important grau d’autonomia respecte al regne de França, i com una fàbrica de mercenaris, que durant els segles posteriors trobem en tots els fronts de guerra d’Europa. Aquests mercenaris s’organitzaven en colles, dirigides per un cap militar, que era el responsable de negociar cada empresa i repartir el botí. Robert d’Aguiló, el vell, (Cully, Normandia, circa 1100), era un d’aquests caps de colla.
Com arriben els Aguiló a Tarragona?
Des de la invasió àrab (714), la ciutat i Camp de Tarragona era un terra erma i despoblada. I si bé era cert que, durant les centúries del 800 i del 900, els carolingis havien incorporat la Catalunya vella als seus dominis (dels Pirineus al Llobregat), també ho era que, cap al 1100, Tarragona era una gegantina muntanya de ruïnes producte d’un abandonament de quatre segles. La tasca de repoblació es presentava àrdua i complicada (escassetat d’infraestructures residencials, productives i defensives, i proximitat geogràfica de l’amenaça àrab). I el Casal de Barcelona, va confiar la tasca d’organització i enquadrament de la nova població i de defensa militar del territori a una gent acreditadament experimentada: la colla de Robert d’Aguiló, el vell, que ja havia combatut els musulmans a la vall mitjana de l’Ebre.
Quin era el pagament pels serveis dels Aguiló?
Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, li va prometre a Aguiló la meitat de la jurisdicció (de la propietat) de la ciutat i Camp de Tarragona. Quedava al marge l’espai destinat a la construcció d’edificis religiosos, com la catedral, que serien de l’Església, i l’espai que es reservava el Casal barceloní per ús propi, com l’antic Fòrum Provincial romà, reconvertit en palau reial. Però la mitra arxidiocesana tarraconense no va acceptar mai aquell repartiment, per què ambicionava la plena jurisdicció, és a dir, la totalitat de la propietat de la nova capital eclesiàstica dels comtats catalans. I si bé és cert que el primer arquebisbe (Oleguer, 1118-1137), pel seu caràcter absentista no va presentar batalla, els tres següents (Gregori, 1143-1146, Bernat Tort, 1146-1163 i Hug de Cervelló, 1163-1171), no va deixar de fustigar els Aguiló.
El principat versus l’arquebisbat
Ramon Berenguer III havia nomenat Robert d’Aguiló, el vell, “príncep de Tarragona” (home principal de Tarragona). En aquell context polític, aquell nomenament tenia molta transcendència. Aguiló actuaria com el sobirà d’un petit estat únicament subordinat (pel pacte de vassallatge propi del règim feudal) al comtat independent de Barcelona. En aquell escenari, es pot dir que els nous arquebisbes de Tarragona, que ambicionaven exercir el poder sobre el conjunt de la ciutat i del Camp (en tota la seva plenitud i extensió), quedaven molt limitats, fins i tot subordinats de facto a un vassall del Casal de Barcelona. Tarragona, que en les dècades posteriors a la restauració (1114) és una petita ciutat de poc més de 1.000 habitants, serà el principal focus de rivalitats i violència dels dominis comtals barcelonins.
La guerra civil de Tarragona
Aguiló, el vell, ja va intuir que la seva posició era una causa perduda, i va crear una ciutat de nova fundació sobre la principal cruïlla de camins del Camp. Aquesta ciutat seria anomenada Reus i seria bastida per a contrapesar Tarragona. Aguiló, el vell, moriria sense veure la fi de les hostilitats (1154), i els seus fills —Guillem, Robert i Berenguer— coneixerien la fase més intensa del conflicte. En algun moment del 1168, va aparèixer el cadàver de Guillem, amb evidents signes de violència, i totes les mirades es va girar cap a l’arquebisbe Cervelló. El que va passar poc després ja s’ha explicat. I el que va passar després del magnicidi clerical encara seria més rocambolesc: el rei Alfons Ramon (net de Ramon Berenguer) no va voler ajusticiar els germans Aguiló. Els va procurar la fugida cap a la Mallorca musulmana. I les seves possessions se les va repartir amb el nou arquebisbe.