L'escriptor Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) clou la seva trilogia de la identitat i la migració amb La casa dels avis (Proa), la història de l'Artur Lamolla i la Llúcia Vives, els seus avis materns. A través d'ells, fa un recorregut per la història del segle XX català, marcada per la guerra civil, l'exili i el franquisme. Periodista al Diari de Terrassa, El Correo Catalán, l'Avui –que va dirigir– i TV3, exdirector general de Promoció Cultural, de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de l'Institut Ramon Llull i del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), exdiputat i col·laborador de diversos mitjans de comunicació, la seva obra s'ha traduït al castellà, l'alemany, el francès i l'italià.
Vicenç Villatoro/Sergi Alcàzar
Clou amb La casa dels avis la trilogia sobre la identitat i la migració iniciada amb Un home que se'n va, sobre la seva família paterna, i continuada amb El retorn dels Bassat.
Crec que els llibres formen part d'una trilogia en la meva concepció, però pel lector poden ser una trilogia o no. És una trilogia una mica sobrevinguda, no pas inicial. El que és inicial és parlar de la identitat i la immigració i fer-ho a través d'aquest tipus de literatura de no-ficció. Una de les moltes característiques del present és que demanem a la literatura un dring de veritat. Una veracitat. En altres moments potser la literatura era un joc o la invenció de mons inexistents, però ara el gust de la veritat ens agrada. A l'hora de pensar narrativament sobre la migració vaig pensar sobre la història de l'avi Villatoro. I en ella s'esgotava. Però quan estava escrivint-la se'm van aparèixer, no de manera simultània, que la identitat que jo havia marcat molt amb els orígens familiars tenia altres fonts. A través de la coneixença amb el Lluís Bassat vaig veure que la identitat era la família, però també podia ser-ho la cultura, la llengua, la religió. Vaig descobrir tardanament que Roger Bartra parlava de les identitats de sang i de tinta, i podia buscar, a través dels Bassat, aquesta identitat de tinta. A més, els Bassat em servien, vist en perspectiva, per combatre la idea que només volia la meva família.
Per què?
Jo faig servir la meva família o la de Lluís Bassat perquè em van bé pel que vull explicar. A través del meu avi matern, Artur Lamolla, puc parlar dels que no emigren o dels que es prenen l'exili com un parèntesi. En un cert sentit no han marxat mai. Són fora de casa, però casa continua sent casa. Hi ha una idea que m'obsessiona i n'havíem fet coses al CCCB, com és la força del lloc. No és igual que el CCCB sigui al Raval que l'Eixample o a Matadepera. L'espai físic, la terra, és portadora d'identitat.
En aquest cas, el lloc és la casa de Canet que ja no hi és?
Més aviat la noció de casa. Quan pensava el llibre vaig llegir que Josep Maria Esquirol deia que la frase "tornar a casa" és una redundància. Si parlava dels meus avis, hi ha una cosa que m'hi uneix com és la casa de Canet, que per mi és la casa dels avis, però intento que tota la seva vida s'encarni en cases: la casa de la via, que encarna la postguerra, la Casa del Poble, el que defineix el que eren. Hi anaven a ballar, a fer política, i, a més, hi tenen un vincle familiar. I, com que tot té una ressonància amb el nostre present, la casa buida, que no ha deixat de ser-ho, és a dir, la casa de l'exili o de la presó. Per tant, m'interessa més l'evocació que la casa estricta. Com que la meva és una família mesocràtica per la banda baixa, no tenim una casa pairal ni un jardí dels Finzi-Contini.
L'avi Artur neix i mor a Canet, però ell mateix i els seus avantpassats no han parat de moure's.
Tenia el dubte de si començar el llibre en els avis o anar enrere. Penso que era important anar enrere per dues raons. El llibre és un intent de desmentiment del caràcter conjuntural dels fenòmens. Les coses comencen i acaben ara per ara. Anar enrere és veure que tot el que passa és efecte d'allò que ha passat i és efecte d'allò que passarà. I l'altra és que quan jo volia que els Lamolla fossin els que representen la terra en aquesta trilogia, fa tres dies venien de fora. Per tant, la terra també s'adquireix. També t'hi apuntes. Per això el procés català –i bona part dels processos independentistes– són processos de sedimentació de migracions successives.
La terra, és portadora d'identitat, però també s'adquireix
Vicenç Villatoro/Sergi Alcàzar
Els Lammoglia de Maratea, tenen una tradició de calderers i treballadors del metall nòmades, però que s'instal·len a Catalunya.
Penso que deuen ser per factors molt personals, vinculats a matrimonis, però els nòmades de Maratea tornaven a casa i els meus avantpassats no tornen. Tot té a veure amb el gran canvi del segle XIX: Les guerres napoleòniques, els efectes de les revolucions, la tensió entre Antic i Nou Règim que aquí s'encarna en la lluita entre carlins i liberals..., descol·loca. Una cosa sorprenent és que jo tenia una idea del Mezzogiorno italià miserable, a partir de Crist es va aturar a Èboli de Carlo Levi, que no s'adiu amb l'esplendor i la potència del Regne de Nàpols del segle XVIII. La Unificació italiana no és d'un Nord avançat que conquereix un Sud endarrerit, sinó que hi ha un control d'accés a la Modernitat. Em va canviar la idea sobre Itàlia.
El seu avantpassat Vinzenzo Lammoglia és, per vostè, una mena d'heroi romàntic.
Amb els avis no pots fer-ho perquè els has conegut, tampoc amb els besavis, perquè que en tens més notícies de com era, però en algú que només és un nom i uns papers, hi pots projectar coses. I per mi aquest home que mor jove, que s'havia de casar amb una noia i al final es casa amb una altra, que s'ha passat anys fent la guerra... més aviat m'agrada imaginar-me'l com un Fabrizio del Dongo. Aquest era un altre objectiu d'anar enrere: fer un homenatge no explícit, per a un mateix, a diverses obres i narrar cada capítol a partir d'un mite literari. Maratea és, en part, el mite del Gattopardo o d'El jardí dels Finzi-Contini. Les carlinades són un homenatge a Perucho i el western a la catalana. Lleida és La febre d'Or i Canet és el mite indiano.
Parlava dels mites de la literatura que l'han ajudat a construir el llibre, però el cert és que quan fa la recerca es troba molts buits.
De bona part de la gent del XIX només tenim rastres dels actes administratius que els afecten: naixement, casament i mort. La màxima font són els registres parroquials. A vegades hi ha documentació afegida, com en el cas de l'avantpassat de Maratea que al ser estranger ha de fer una declaració quan es vol casar. Si no vols novel·lar, el fonament que tens és molt tènue.
Els pobres deixen pocs testimonis.
Me n'adono d'aquesta diferència entre pobres i rics en el cas dels dos germans de Maratea. Un fa fortuna i l'altre, no. Del primer hi ha gavadal de papers i de l'altre, ben poca cosa. Hi ha una relació entre la renda i el rastre que un deixa, ja que bona part del que queda són contractes, testaments, compravendes i d'això un pobre no en fa.
En aquesta branca menestral que és la seva hi ha de seguida una identificació amb el republicanisme i el catalanisme, que seran els ideals del seu avi Artur.
De seguida, una família vinguda del Regne de Nàpols entra en la dinàmica catalana de carlins i liberals, de fer de Lleida una gran ciutat, i la revolució industrial que permet que s'arrelin en ciutats com Terrassa. Però, alhora, no hi ha grans contradiccions ideològiques en les diferents generacions. La primera politització que trobo és un republicanisme que evoluciona cap al republicanisme catalanista amb la Solidaritat Catalana. Un senyor que podia haver estat al costat de Lerroux a partir d'un determinat moment pot anar a rebre Cambó que va a Canet a refer-se de l'atemptat que pateix durant la campanya de Solidaritat. Perquè no és que sigui de la Lliga, però està a la família del catalanisme. D'un catalanisme popular, tant polític com cultural. És a dir, l'excursionisme, el cant coral, les sardanes.
El qui ho viurà més intensament serà l'Artur Lamolla.
No sé si ell ho és més que els altres, però amb ell la història s'accelera i allò que és, es converteix en més transcendent per la història.
La Història en majúscula l'afecta directament.
Un dia em van demanar que triés la novel·la que millor explicava el segle XIX i jo vaig triar El jardí dels Finzi Contini, de Giorgio Bassani. L'esquema és que hi ha un jardí, que potser no era tan meravellós, però ha quedat en la memòria així. Ve una tempesta que el destrueix. I tornes al jardí, que ja no és el que era, però hi has de viure, recordant els que no hi són. Aquesta és la història dels Villatoro, dels Bassat i dels Lamolla. Hi havia un món d'abans de la guerra, pitjor o millor. La guerra es carrega aquest món i després de la tempesta, encara hi ets i hi ha el solar on has de viure, recordant el jardí i mirant d'evitar que el que en queda es perdi. El que diferencia l'Artur Lamolla del seu pare és que a ell li toca la tempesta de la Història de ple.
Hi ha un moment en què diu que la seva àvia parlava d'abans de la guerra, i no es referia estrictament al moment just abans sinó a tot un món.
Al món d'ahir, sense conèixer Stefan Zweig. Abans de la guerra no era la vigília, sinó tot el que hi havia abans.
També diu que de molt gran també s'exclamava del que passava en un món incompressible, havent passat guerres, empresonaments, dictadures...
Estic llegint Mares i fills de Theodor Kallifatides i em trobo que la seva mare, que ha viscut la guerra, li han matat el marit, l'han empresonat, fa igual. Davant la tele s'exclama d'un món que li sembla que està girat!
La República és el moment que sembla que els seus ideals i les seves vides estan en plenitud, però realment és un període molt breu de la seva vida.
Molt breus i fragmentats. Pel mig hi ha el Bienni Negre, el 6 d'Octubre, revoltes anarquistes a Terrassa i d'altres llocs... Però aquest període tan breu és l'esplendor en l'herba, quan érem joves i semblava que el vent bufava a favor. Una il·lusió que perdem el 19 de juliol del 36, no el 39.
A Terrassa la violència és terriblement sagnant, durant la guerra i després.
Terrassa és la tercera ciutat en morts, després de Barcelona i Lleida, durant la Revolució, i una de les primeres en la repressió franquista. I això que l'exili evita que hi hagi més morts. Si hagués estat Castro del Río, el poble del meu avi patern, sense una frontera sense escapar, hauria estat encara més. Terrassa és una ciutat molt tensa i molt dura.
Amb moltes diferències socials, potser?
Jo crec que l'enfrontament social té components ideològics i psicològics que encara la tensen més. A Sabadell hi ha molts menys morts durant la Revolució i durant la repressió posterior. Allà la CNT és trentista i, en canvi, a Terrassa és la FAI.
De fet, hi ha el mite de "l'anarquista de Terrassa".
Els dos mites que ha donat Terrassa, abans de Xavi Hernández, és el senyor de Terrassa i l'anarquista de Terrassa. I jo crec que en el senyor de Terrassa i en part en l'anarquista hi ha un component rural. Bona part dels senyors són terratinents, a més de fabricants. D'un dels senyors en diuen que es pot anar de Terrassa a Manresa sense sortir de les seves terres. A més, en el cas terrassenc hi ha una expressió política singular i pròpia que és el salisme, un conservadorisme no catalanista i monàrquic
Insòlit a Catalunya.
Insòlit i ambigu. No només perquè el mateix Sala acaba dimitint al capdavant de la Mancomunitat davant la impossibilitat de fer res, sinó que si bé tots els quadres del franquisme provenen del salisme, acabaran barallats amb els falangistes.
A la generació de l'Artur Lamolla l'enxampa la tempesta de la Història de ple
Vicenç Villatoro/Sergi Alcàzar
Escrivint el llibre ha descobert que el seu avi Artur va anar al front, contra el que recordava la memòria familiar.
A tots tres llibres hi ha una constatació: la manca de transmissió oral dels moments de més alta intensitat històrica. Els avis no parlen de la guerra, no parlen del front. La meva mare es va morir convençuda que el seu pare no va anar al front. Ella té unes memòries on recorda com va marxar a l'exili, però no parla del front. Les experiències de la guerra, del front, de l'exili, són experiències no transmeses. Si s'han transmès, molt escassament i anecdòticament. He sentit més converses sobre com el que es menjava durant la guerra que sobre l'experiència bèl·lica en si.
Aquest és un comportament habitual a moltes famílies. Un silenci només trencat per anècdotes aparentment banals.
Això explica molt el personatge del meu avi humanament. Està dos anys i mig entre l'exili i les presons i la meva àvia quan en parla semblava que el meu avi se n'hagués anat d'excursió a França a fer vet a saber el què, que ja saps com són els francesos. Quan t'ho mires, veus que va estar al camp de Bram, de Setfonts, etc., poca broma! Sota la seva aparença de napolità frívol, protegeix el dolor que ha patit i no els transmet. En el cas dels Bassat, hi ha parents que van ser als camps d'extermini i no en van parlar mai. Veure que hi ha un drama ocult complica, però fa necessària la feina del llibre.
L'avi és a l'exili, però l'àvia també pateix presó.
Hi ha un moment on passen les dues coses simultàniament. Per la meva mare, això és un drama. Ella sempre deia que els seus pares havien patit molt, però havien escollit les seves idees i els seus compromisos, i en canvi ella no. Això també et fa pensar de quina manera, si tot allò que fem ve dels de darrere, de quina manera estem condicionant els de davant. Això deixa unes víctimes col·laterals.
S'ho mira des de la condició de pare i avi.
Amb la sensació que he heretat coses de l'avi i que alguna en dec haver passat als fills i als nets. I per tant, fins a quin punt les conviccions que els has transmès els poden perjudicar en alguna fase de la vida. Això travessa el llibre.
Al seu net li diuen a l'escola que el seu pare anirà a la presó per haver participat en l'organització de l'1 d'Octubre.
Quan passa això jo estic escrivint com a la meva mare, sense tenir-ne cap culpa, li diuen que no pot anar a jugar a casa d'unes nenes perquè té la mare a la presó. El llibre vol pensar més aquestes coses que explicar només la història de la guerra o de la postguerra.
Al llibre descobreix el lligam entre la Història en majúscula i la història familiar, a través de les fotografies dels camps de concentració francesos, fetes per Robert Capa o Agustí Centelles.
Sóc amic d'en Paul Preston, però a vegades pots pensar, fins a quin punt la guerra que ell explica i la del meu avi es troben? Doncs, si el meu avi sortís en una fotografia dels creadors de la iconografia d'aquest període, com són Capa o Centelles, connectaria per la via de la imatge amb el que surt als llibres.
I el troba.
N'hi una en què ho és segur, i una altra en què és com el cas de Fabrizio del Dongo. Ho pot ser o no, però jo trio que ho sigui.
La fotografia és molt present al llibre. De fet, un dels pocs testimonis que es tenen d'alguns de les persones són les fotos.
Tot i que és un testimoni que apareix tardanament. De bona part dels protagonistes de la primera part no en tenim fotografies. Però hi ha un factor interessant en la generació invisible com en dic, la del meu pare i la meva mare, i és que el meu pare és afeccionat a la fotografia i, a partir d'un determinat moment, fa fotos. I és el primer moment en què a la gent li fan fotos. No van a fer-se fer fotos, no s'hi posen bé, sinó que fan la seva vida i el fotògraf els capta. És la primera experiència de vida retratada.
Fins i tot la vida retratada serveix per descobrir com eren.
I com que és representada permet veure què volen semblar. És a dir, si es fan la foto amb corbata, encara que no se la tornin a posar mai més, és que vol ser recordat amb corbata. La fotografia ens informa més de les aspiracions que de la vida. Però potser per això és una novel·la.
La seva història parla de la Història. El lector hi trobarà qüestions universals.
Hi ha dues vies quan fas biografies o assaig d'aquest tipus. Pots explicar el fet excepcional o la cosa general o compartida. Hi ha vides excepcionals i hi ha vides que poden ser miralls de moltes més. Pots escollir l'excepció o la regla, i aquests són llibres de la regla tractats com a excepció. Quan sóc a Maratea penso si això interessa algú, però si parlés d'un rei a ningú el sorprendria. Per tant, tracto el calderer com si fos un rei. Tracto la gent normal, amb unes tècniques narratives normalment reservades a l'excepció. I acabo fent un homenatge als protagonistes.
Per acabar: vostè que és avi, creu que els seus nets podran escriure sobre vostè com ha fet?
És més fàcil escriure sobre el meu avi que sobre el meu besavi, perquè la generació a qui la gran tempesta enxampa al mig és excepcional. De dalt a baix. El període de 1936 a 1945 és excepcional a la història. Recordo que quan treballava a TV3 i cobria els festivals de cinema vaig veure que pràcticament dos terços de les pel·lícules estrenades parlaven d'aquells anys. Per tant, a banda de si la meva pot ser interessant, espero que la història no sigui tan excepcional com la dels avis. És allò de la suposada maledicció balcànica que diu "tant de bo visquis temps interessants!".
Tracto la gent normal, amb unes tècniques narratives normalment reservades a l'excepció
Vicenç Villatoro/Sergi Alcàzar