El 20 de gener arriba a les llibreries La casa dels avis (Ed. Proa), el darrer llibre de l'escriptor Vicenç Villatoro, amb el qual tanca la seva trilogia sobre la immigració i la identitat, començada amb Un home que se'n va i continuada amb El retorn dels Bassat. Amb ell ressegueix la història del país des del punt de vista d'una família concreta: des de l'avantpassat napolità que arriba a Catalunya per participar a les guerres carlines fins l'octubre de 2017 i el dia d'avui.

¿Qué fa que algú decideixi anar-se’n del lloc on ha viscut sempre i que algú altre vulgui morir allà on va néixer? Si a Un home que se’n va, Villatoro reconstruïa la història del seu avi patern, que emigra des d’un poble de Còrdova a Terrassa, a La casa dels avis explora la història dels avis materns, els Lamolla, des de la casa familiar de Canet, que va ser enderrocada, fins a la Terrassa obrera i convulsa de la guerra i la postguerra. Eren un manyà i una nuadora, catalanistes i republicans, que van viure l’exaltació de la República, la derrota de la guerra i l’experiència de l’exili, la presó i el silenci del franquisme. La seva història és la dels que es queden, i la seva casa és el símbol de la persistència i l’arrelament a la terra.

A Revers us n'oferim en exclusiva l'inici.

Vicenç Villatoro a la Biblioteca de Maratea

Ens vam vendre la casa dels avis el febrer del 2006, tres setmanes abans de la mort de la mare. L’havíem anat a buidar pocs dies abans, quan ja tots ens havíem resignat a la voluntat de la mare i a la pressa per vendre-la encara en vida, per estar-ne ben segura: es temia que deixar propietats en herència acabaria provocant baralles entre els fills. Jo hi anava més que el meu germà, però de fet ell tenia i té encara vincles més vius amb Canet, més amistats i llaços més ben conservats. Vendre-la, repartir-nos els diners i assegurar que amb una part pagaríem la residència de la iaia Llúcia a Terrassa, una bona residència al Pla del Bonaire, entre camps de blat i pinedes. Deixar-ho tot ben lligat. Llavors ja es podria morir tranquil·la.

La casa de Canet l’havien fet els avis a finals dels anys cinquanta, quan jo vaig néixer, en part com una casa d’estiueig, en part pensant que hi anirien a viure quan l’avi Artur es jubilés de manyà de cal Reig. Ho van fer, i s’hi van estar fins que l’avi va morir, vint anys després. Llavors la iaia Llúcia va venir a viure a Terrassa, a casa dels pares, i la casa va quedar buida, sense gent: hi anàvem a estiuejar els fills i després els nets, i durant un temps la vam tenir llogada. Últimament ens l’havíem arreglat nosaltres, pintada de blanc i de blau, una casa del gust dels estiuejants. No era una gran casa, però tenia gràcia. Hi havia dos porxos a la façana, s’hi pujava per un parell d’esglaons i passaves per sota un gran roser que feia una arcada. Darrere, unes orenetes de ferro forjat voleiaven per la paret blanca, al costat de les persianes d’un blau intens. Quedava un espai amb flors entre la porta del cancell i l’entrada al passadís, llarg, que acabava en una eixida per darrere i unes escales exteriors que pujaven a les habitacions, molt caloroses, que van fer més tard en un pis afegit, i al doble terrat, tancat amb una barana, des d’on, quan la van fer, es veia la mar: el meu avi, a l’estiu, hi pujava a primera hora del matí i ens deia si feia mala mar i si podríem baixar a la platja cap al migdia. A fer una capbussada. Anar a mar. Força lluny, tota una passejada, sobretot a la tornada, acalorats i assedegats. Travessar tot Canet fins a arribar a la riera i d’allà passar per sota de la carretera i del tren per estirar la tovallola entre l’estació i l’espigó, més aviat prop de l’estació, per veure el rellotge i saber a quina hora havíem de marxar, si no sentíem les campanades de l’església. I tornar, potser havent comprat un gotim de raïm o una tallada de síndria per a la set, a l’altura de casa dels Bieto, abans d’arribar al mercat, a la fruita.

Quan els avis van fer la casa, allò era lluny de tot arreu, el poble s’acabava molt abans: només s’enfilava una mica cap a la Creu i les pinedes del Montnegre, cap a la Vall Alta, per la riera del castell de Santa Florentina o pel passeig de la Misericòrdia, amb cases modernistes benestants, una mica tètriques, i fins i tot una pista de tennis al costat de la biblioteca. Moltes d’aquestes cases estaven tancades, la pista de tennis de terra batuda es va abandonar i ben aviat hi van sortir tantes herbes que ningú no li hauria imaginat un origen tan noble. Entre la riera i el passeig, les fàbriques de gènero de punt. I més enllà, una plana amb algunes cases de pagès, abans d’arribar al cementiri. Des de casa, des del terrat on l’avi feia de meteoròleg als matins, es veien dues o tres masies boniques, habitades, on anàvem a comprar la llet i els ous. I al fons, es veia el cementiri —on ara són enterrats l’avi i la iaia—, amb un àngel de marbre presidint-lo. Amb el temps, les masies van desaparèixer, van fer pisos, i la casa dels avis va deixar de ser una torreta aïllada i senzilla enmig dels camps per passar a ofegar-se entre parets mitgeres i carrers asfaltats amb pujada. Podríem dir que la casa dels avis no va tenir sort, en els atzars urbanístics del creixement de Canet.

No era una gran casa, ja ho he dit. Però era, per a mi, la casa dels estius d’infantesa. Hi arribàvem amb el sis-cents pels volts de Sant Joan, segurament abans, perquè recordo les fogueres abans del camí dels Dos Pins. Venir de Terrassa era un viatge llarg, meditat, fos per carretera passant per Badalona i Mataró, fos amb el tren: ens sabíem totes les estacions des de Barcelona a Canet, abans Arenys, abans Caldetes... Em sé llegint moltes hores damunt d’un dels porxos de l’entrada, perquè des d’allà es veia passar la gent, i la mateixa curiositat que et feia llegir et feia mirar. Em recordo també anant a comprar els llibres a l’es- tanc de dalt o a llegir-los a la biblioteca de la Mancomunitat. I baixant cada dia a mar, la tornada era infinitament més llarga que l’anada, però a mig camí podies aturar-te a comprar i a xerrar amb el veïnat. I a la platja encara hi havia barques d’anar a pescar, amb uns taulons davant perquè llisquessin damunt la sorra: semblaven posades expressament perquè al meu pare les fotos li sortissin més poètiques. I em recordo també al camp de futbol de la Misericòrdia, al casal d’estiu amb els Batlle, anant a mar de petit amb un pneumàtic i una pilota de goma. A la casa, m’hi recordo festejant i escapant-m’hi i amagant-m’hi. No era una gran casa, però quan la mare va dir de vendre-la, va exigir vendre-la per tal de poder morir tranquil·la, tots l’hi vam voler treure del cap, jo el primer, i no ens en vam sortir. Va ser un disgust per a tothom. A la meva àvia, a la residència, ni tan sols l’hi vam dir. Figura que era molt gran i que ja no tenia el cap clar. Per al meu germà, per a mi, també per als meus fills, ven- dre la casa era una equivocació, però manava la meva mare, era la casa dels seus pares, ella filla única. Els compradors la van tirar a terra de seguida. Amb els meus fills, encara avui quan hem d’anar a la platja, anem de manera natural cap a Canet, encara que no hi tinguem casa. I mai, mai, no hem passat pel carrer on hi havia la casa dels avis. Passem pel carrer de sota, pel Pas d’en Marges, no pel carrer Sant Cristòfol. Ara mateix jo no sabria dir què hi ha al número 23, on hi havia la casa dels avis.

Des de dalt del terrat de la casa de Canet, quan pujàvem a es- tendre roba o a jugar a pilota, l’avi ens ensenyava a llegir els senyals del vent sobre la mar i la llengua de les campanades, que s’hi sentien amb prou claredat tot i que l’església era lluny: no hi havia res pel mig.

—Primer toquen els quarts. I després, més fort, les hores. Són dos tocs diferents.

—I ara quina hora toquen?

—Ara no toquen cap hora. Ara toquen a morts.

I em va semblar una manera de tocar les campanes serena i amable, solemne. Amb un ritme pausat, més que no pas les campanades dels quarts i de les hores. Com si l’hora de la mort fos una hora plàcida.

Els homes es divideixen en sedentaris, emigrants i els qui no són d’enlloc. Ho diu Adam Zagajewski Dues ciutats i també diu que ell no és d’enlloc. Els emigrants, diu, són un graó entremig, un guia que agafa de la mà les generacions que vindran per dur-les a un altre lloc. Van néixer a un lloc diferent d’on moriran. I els sedentaris són els qui moren al mateix lloc on van néixer. Un parent de Castro del Río deia, amb orgull, que amb tota seguretat moriria, després de més de vuitanta anys, exactament a la mateixa habitació de la casa de poble on havia nascut i on havia dormit tota la vida.

A casa meva, tota la família paterna, els dos avis i el pare, són emigrants: van néixer a Castro del Río i van arrelar-nos a tots els qui vam venir després a Terrassa. En canvi, a la família materna són sedentaris: els dos avis i la mare van morir a la mateixa ciutat on havien nascut: la mare i la iaia Llúcia, a Terrassa; l’avi, a Canet. L’avi va marxar a Terrassa, i a l’exili de França, però va tornar. La iaia va marxar a Canet, els darrers anys de la vida de l’avi, però va tornar. No van viure sempre al mateix lloc, però van tornar a morir al lloc on havien nascut.