En un dels tres episodis que de moment ha estrenat Amazon de Tothom estima la Daisy Jones, un dels personatges afirma que aquesta és la típica història d’una banda de rock. Doncs no es podria resumir millor. Efectivament, la sèrie és d’un tòpic que tira d’esquena, amb el problema afegit que el llibre en què es basa de Taylor Jenkins Reid és força més original a l’hora d’aproximar-se a les interioritats d’un grup inspirat, segons ha reconegut la mateixa autora, Fletwood Mac.
La sèrie és d’un tòpic que tira d’esquena, amb el problema afegit que el llibre en què es basa de Taylor Jenkins Reid és força més original a l’hora d’aproximar-se a les interioritats d’un grup inspirat, segons ha reconegut la mateixa autora, Fletwood Mac
El que hauria pogut ser, però no és
Anem a pams. Tothom estima la Daisy Jones és la crònica de l’ascensió i caiguda d’una banda que als anys 70 salta a la fama als escenaris californians quan la cantant del títol passa a ser-ne un membre estable. Accedim a la història mitjançant entrevistes al grup, que van recordant els seus orígens, els seus èxits i els seus conflictes. Vet aquí una primera diferència amb el llibre: el text de Taylor Jenkins Reid no innova des del punt de vista argumental, perquè realment és un retrat de banda força canònic, però la seva originalitat és que, en lloc de refiar-ho tot als flashbacks, fa que els records dels entrevistats vagin configurant un mosaic de percepcions sobre un mateix fet. És el que es denomina format d'història oral (molt emprat a la literatura de no-ficció musical). La sèrie, en canvi, rebaixa el pes de les opinions del seu present per convertir-se en un relat convencional sobre la successió d’esdeveniments (molt de manual, a més) que porten una colla d’amics a una caiguda lliure. Que l’estructura es torni tan “fàcil” és un dels mals que acaba perjudicant la narració, com també ho és que la sèrie no deixi de ser un Casi famosos sense carisma. Entretinguda, sí, i amb moments que projecten el miratge del que hauria pogut ser, però la sensació que ja l’has vist en anteriors ocasions t’acompanya des de la primera escena.
La sèrie no deixa de ser un Casi famosos sense carisma
Una sèrie sense mística
Però el que realment fa que Tothom estima la Daisy Jones no s’acabi d’enlairar és la seva fallida reconstrucció de l’època en què transcorre l’acció. Mai l’escena musical dels anys 70 s’havia vist tan neta i polida en pantalla (de fet, ho és tant que no semblen ni els 70). Els seus responsables punxen a l’hora de crear una atmosfera creïble (tothom està molt emocionat per un context cultural que mai veus viu del tot) i les cançons originals de la sèrie no capturen, ni de bon tros, la personalitat dels clàssics d’aquell moment. Tampoc hi ajuda gaire que els personatges no transmetin el que se suposa que han de transmetre: Riley Keough és una actriu magnífica, però quan la veiem al present de la sèrie no irradia la mística que ha portat a convertir-la en una estrella de culte. Tot plegat és culpa d’un guió irregular i una direcció mandrosa que no es molesta a dotar la sèrie d’una personalitat pròpia que la signifiqui dins del seu gènere. No calia que fos un Velvet Goldmine, però l’aposta pel fals documental (aposta, per cert, que s’acaba diluint massa de pressa) permetia somiar amb un This Is Spinal Tap de l’era de l’streaming. Tristament, es conforma amb ser la versió per a tots els públics d’una decadència anunciada, plena de segments arrítmics i diàlegs que semblen escrits per un teclat predictiu. Un llibre és una cosa i una sèrie, una altra de molt diferent, però en aquest cas, si es fa la comparació, el primer guanya per golejada. Per cert, punt positiu per Prime per haver-la doblat al català.