En aquest article no volia parlar sobre política. Perquè no en sé tant, jo, de política. I perquè a hores d'ara ja tothom ha analitzat i sobreanalitzat el panorama que es dibuixava diumenge al vespre a les pantalles de la tele amb aquell “frec a frec” de tres colors. Però, tampoc no em surt no parlar-ne. Fa uns anys vaig ser conscient que havia viscut moments importants que formarien part dels llibres d’història i que els humans del futur analitzarien i separarien en períodes als quals posarien noms difícils, que costarien d’aprendre als estudiants que omplirien les classes del futur. Em vaig adonar bastant després de ser una adolescent de tretze anys que vagarejava per casa veient caure les torres bessones, que allò seria històric. Després va venir la revolució feminista, com el gran canvi de paradigma del segle XXI. Confiada, abans, que ja l’havien lluitada i que no seria el meu camp de batalla. Hi ha també la il·lusió (amb les dues excepcions de la paraula) del procés independentista i la culminació de l’1 d’octubre, amb tota aquella ràbia de després que semblava que faria caure una injustícia suprema. Paul Valery deia que la història és la ciència del que no passa dues vegades. Potser, mai abans, havia vist tan clar que la història és imprevisible com l’amargor d’una ametlla. 

Mai abans, havia vist tan clar que la història és imprevisible com l’amargor d’una ametlla

Des de dilluns que al meu entorn s’arrossega un “que malament tot”, mirant-nos el futur com si fos una d’aquestes muntanyes seques que no vols haver de pujar perquè cansen i a dalt no hi ha res més que pedres grises. L'independentisme només existeix com el record de l’aire amb olor de fum d’aquella tardor. El desencantament polític, a Catalunya, s’ha traduït en una davallada de la participació i a Barcelona el candidat més votat ocupa càrrecs polítics des de l’any 81 i ja va ser alcalde fa més d’una dècada. El que podria semblar el final d’una carrera política pot esdevenir la batllia de la capital. I la lluita primordial dels feminismes, d’un entorn meu que deu existir al barri i a Twitter, esdevé encara més il·lusòria que la sobirania, perquè a Madrid hi governarà una dona que ens veu amb l’única aspiració de malcriades d’arribar a casa soles i begudes. No volia escriure sobre política, però des de la nit electoral m’ho miro i hi veig un abisme, una obertura en canal. Perquè semblava que el món avancés cap a una direcció i el diumenge surts de la bombolla i veus que algú ha fet virar la nau i tu no havies notat cap indici de moviment, abstreta en els teus debats irrisoris. 

Des de dilluns que al meu entorn s’arrossega un “que malament tot”, mirant-nos el futur com si fos una d’aquestes muntanyes seques que no vols haver de pujar perquè cansen i a dalt no hi ha res més que pedres grises

Llavors imagino aquestes aules del futur amb personetes del futur analitzant la història que hem fet i hem viscut i resulta que tenen problemes per entendre el que llegeixen, una aptitud bàsica per absolutament tot. La notícia d’aquest descens en la comprensió lectora, del mateix dilluns, ha estat la cirereta del pastís (potser aquell pastís amb una decoració en forma d'esvàstica de les dones d'El club de l'odi). No he dit que també hi ha algun gir inesperat en positiu, com la victòria de Bildu a Gasteiz, que no havia anticipat cap sondeig. Les dues Espanyes, que deia Machado. Ara tenim finals de juliol (al conjunt de l’Estat la participació sí que ha pujat) i una lluita contra les dretes, amb la necessitat d’un projecte polític capaç de frenar una pandèmia reaccionària infecciosa com el pitjor virus. Bona sort, amics.