Too much (que Netflix ha estrenat per aquí com Sin medida) comença amb un terrabastall. La Jessica, encarnada per Megan Stalter, irromp embogida a la casa de Brooklyn on dormen el seu ex-xicot Zev i la seva nova parella influenciadora, la Wendy. La protagonista de Too much creia que havia trobat l’home de la seva vida i ara es troba relegada de nou a la casa materna, amb la mare, l’àvia, la germana depressiva i el nebot. En aquesta caiguda en desgràcia desenvolupa una actitud obsessiva, espia les xarxes socials de la Wendy i li parla com si la sentís. La directora de Too much és Lena Dunham, la creadora i protagonista de la sèrie Girls, que es va emetre del 2012 al 2017 i va obtenir dos Globus d’or i un Emmy. Girls és una sèrie sobre quatre noies privilegiades i solipsistes a la vintena que viuen a Nova York, i reflecteix tots els alts i baixos de l’amistat femenina. A més, com tantes pel·lícules i sèries i llibres ambientats a Nova York, la ciutat i l’eufòria de viure-hi són part indestriable de l’argument.
L’èxit de Girls ha generat unes expectatives més altes del que la nova sèrie Too Much pot oferir. El llistó estava molt alt
La vida de Dunham ha canviat molt des que va dirigir i protagonitzar Girls, i és una creadora amb tirada a l’autoficció. Com explica ella mateixa, el 2018 va deixar l’alcohol i Nova York, i després que la seva relació amb el músic Jack Antonoff s’acabés, va anar a parar a Londres i va conèixer (ara sí) l’home de la seva vida™, el també músic Luis Felber. S’assembla molt a l’argument de Too much, sobretot pel que fa a la trobada amb Felber, però no farem cap retret a Dunham per fer el que va fer (molt bé) a Girls, que és parlar d’ella mateixa. De fet, l’argument de la nova sèrie de la directora no només està basat en la història entre ella i el seu actual marit, conegut a Anglaterra, sinó que el guió el van escriure junts. Això, segons ha explicat Dunham, no només els ha ajudat a créixer en l’àmbit professional, sinó que “també els ha ajudat en el camp personal”. L’èxit de Girls ha generat unes expectatives més altes del que la nova sèrie Too Much pot oferir. El llistó estava molt alt.
Per què 'Too much' no compleix les expectatives?
Si Girls ens explicava Nova York, Too much no ens parla de Londres, senzillament perquè Dunham no hi està familiaritzada de la manera que ho estava amb Nova York. A Too much, les diferències culturals entre nord-americans i anglesos hi són com un afegitó, una anècdota sense importància. No li interessa Anglaterra ni té cap curiositat per Londres. La curiositat és l’obsessió de sortir-se’n amb la carrera de directora de publicitat i afinar el radar pels homes, i per això el pilar de Too much són els diàlegs entre la Jessica i el Felix, converses que estan molt a prop de la teràpia de parella. Potser el problema és allò de treballar amb la parella i enfortir la relació, que diria que en aquest cas va en detriment del conjunt de la sèrie. Per exemple, hi ha uns personatges secundaris que es podrien explotar i que estan infravalorats: la família de dones jueves de la Jessica, els companys de feina que coneix a Londres, fins i tot el conserge del pis humil on es trasllada, ella que s’esperava una casa a l’estil de Jane Austen. A Too much ni ells ni Londres en si tenen prou importància, perquè l’eix central és la personalitat de la Jessica i la relació que construeix amb el Fèlix –i les pors de l'un i l'altra i les motxilles emocionals que carreguen.
Podríem canviar el nom de Felix per posar-li ‘príncep blau’ i l’explicació sobre ell quedaria intacta: és pacient, ingenu, lleial i tolerant, i se l’estima només a ella
Un altre inconvenient és que la figura masculina principal, el Felix anglès, més aviat es defineix per ser la negació d’en Zev, l’ex-xicot novaiorquès. Podríem canviar el nom de Fèlix per posar-li ‘príncep blau’ i l’explicació sobre ell quedaria intacta: és pacient, ingenu, lleial i tolerant, i se l’estima només a ella. En Felix arriba com una salvació per la Jessica, un Darcy (referència a Orgull i prejudici) alternatiu que li cau del cel quan ja no hi comptava. Però tot i que l’actuació de Will Sharpe és bona –ja el coneixem de la sèrie magistral White Lotus–, el seu personatge no es pot comparar amb el personatge rodó de l’Adam de Girls, interpretat pel gran Adam Driver. El Fèlix és tan bo que és un personatge una mica pla, i les parts de Too much que he gaudit més eren les que em deixaven veure el passat novaiorquès de la protagonista i la seva relació fallida amb en Zev, interpretat per Michael Zegen. Tant la Jessica com el seu ex novaiorquès són jueus en el sentit que la cultura nord-americana ha explorat i explotat tan bé, des de Philip Roth fins a Woody Allen: un sentit de l’humor sexual i estripat, la relació ansiosa amb la família, la neurosi compartida. Too much explota molt més que Girls aquesta part jueva de Lena Dunham, i és una llàstima que no tinguem ocasió de quedar-nos una estona més en l’ambient jueu de la família de la Jessica. En canvi, em sobraven alguns dels diàlegs íntims inacabables entre la Jessica i el Felix, interessants per la directora i pel seu marit, però no tan interessants pel públic.
Potser m’equivoco, però diria que els retrats sobre el solipsisme femení i una personalitat “efervescent” i “jove” no donen per fer gaires productes culturals més
El tercer problema que veig és el focus en la personalitat, que a Girls tenia molta gràcia, però que comença a esgotar-se. L’encant de Dunham com a creadora rau en els seus personatges entre encantadors i cringe, que fan patir i que són, efectivament, excessius, per més que la protagonista problematitzi la definició de dona caòtica, “messy”, perquè entén que aquesta categorització és una variant de la misogínia. Mentre veia Too much em costava no veure-hi les semblances amb la pel·lícula La peor persona del mundo, que va arrasar en el mateix sector de la població que Girls: el de les dones que ara estan a la trentena. Les protagonistes fa molt que estan “alliberades”, que no tenen complexos per estar desequilibrades i que alleugen l’espectador –sovint, l’espectadora–, per tenir vides notòriament més ‘caòtiques’ que la nostra. Potser m’equivoco, però diria que els retrats sobre el solipsisme femení i una personalitat “efervescent” i “jove” no donen per fer gaires productes culturals més. Una part de la gràcia que tenia Girls (i en tenia molta) era la de les noies privilegiades a la vintena: l’exploració esbojarrada, l’ambició i els errors, i sobretot aquella sensació que el món i les oportunitats que ofereix estan encara per obrir-se. Però això a la trentena comença a canviar, i aquest cringe “juvenil” s’hauria de transformar en una altra cosa. Als millenials, en definitiva, ens ha arribat l’hora de fer-nos grans i de ser menys solipsistes i “excepcionals”, per molt que ens pesi. Dunham ho sap, però encara no ho ha portat del tot a la pràctica.
La Jessica és grassa i és preciosa, és totes dues coses. A més a més, i per mi aquesta és la clau, la protagonista de Too much no es capfica per la mida del seu cos
L'efecte confort per comparació també passa a Too much: la majoria de nosaltres està més centrada (i més prima) que la Jessica, i hi ha un plaer estrany en constatar que fins i tot ella ha trobat la sort malgrat la seva bogeria i el seu sobrepès no només evident, sinó reivindicat. En aquest sentit, Girls ja era una declaració d’intencions, perquè la protagonista (la Hannah, encarnada per la mateixa Lena Dunham) no és ni especialment atractiva ni prima, però s'exhibeix despullada sense pudor. Too much, com és lògic, va en la mateixa línia: la Jessica és grassa i és preciosa, és totes dues coses. Té un estil únic, i captiva els homes pel que és. A més a més, i per mi aquesta és la clau, la protagonista de Too much no es capfica per la mida del seu cos. Això és més important que mai, ara que el discurs bodypositive i la lloança de les corbes fa temps que recula i que tornen els fantasmes de l’anorèxia dels noranta i de principis dels dos mil –l’anorèxia femenina sempre torna perquè no se n’ha arribat a anar mai. En això, Dunham no decep. I en la resta tampoc no decep del tot, però peca del que us deia abans, d’haver tingut massa èxit. El problema són les expectatives, com diu la Jessica quan aterra a Londres.