El periodista Toni Soler (Figueres, 1965) va publicar l'any 2018 El tumor, una reflexió sobre com l'havia afectat la mort del seu pare, quan ell només tenia setze anys. Ara, el periodista, productor i historiador, responsable de l'Està passant de TV3, articulista i fundador de l'ARA i creador d'El Món d'Ahir, s'aproxima amb Un bon cel (La Campana) a la vellesa i la mort prenent com a excusa la història de Joan Vila Dilmé, conegut com "el zelador d'Olot", responsable de la mort de diversos ancians de la residència de La Caritat, a la capital de la Garrotxa. Ens hem trobat per parlar amb ell del llibre, que apareix en un moment en què la mort i la fragilitat de la vida ens han colpejat de valent.

Toni Soler - Sergi Alcàzar

Toni Soler / Foto: Sergi Alcazar

Un bon cel suposa una continuïtat amb els temes que havia posat sobre la taula a El tumor. Es pot dir que n'és una continuació?

N'hauria d'escriure un tercer per poder completar la trilogia del mal rotllo (riu). És veritat que són dos productes d'un mateix caire emocional, una mena de crisi dels cinquanta massa allargassada, perquè ja en tinc 55 i seria hora que la superés. Potser el fet de dedicar-me tants anys a l'humor fa que busqui temes que em neguitegen i els abordi d'una manera menys frívola. Ara, així com El tumor era un llibre autobiogràfic, a Un bon cel agafo com a ganxo un cas real, els crims de Joan Vila, el zelador d'Olot. Tot i que la crònica negra no és el meu gènere, he gaudit molt gratant el sumari, mirant-me el judici sencer, les entrevistes als testimonis i els informes mèdics... Aquest cas real m'ha permès tractar temes col·laterals als crims d'Olot com el fet de fer-se gran, la vida i la mort digna, Olot com a escenari, la meva percepció de la vellesa, els records dels meus avis, etc. Això ha donat lloc a una mena de monstre volgudament invertebrat, sense capítols, fet com un pla-seqüència, no pas aleatori, sinó d'una manera conscient.

Els seus pares van morir joves. Tampoc va poder tenir una relació estreta amb els avis. Quina relació tenia amb la vellesa abans d'escriure el llibre?

Molt poca relació. No he entrat mai en una residència. Per això hi ha aquesta fascinació per un personatge que és un infeliç que troba la felicitat anant a treballar a un geriàtric, on se sent reconegut pels avis que cuida. Un fet que és compatible amb el fet que una determinada angoixa vital, que té causes diverses, i una certa frivolitat del personatge, amb un narcisisme molt banal, el porta a tractar els avis com a joguines de les seves pulsions. I acaba "ajudant a morir" alguns que estaven greus i, finalment, matant-los directament.

Disposant de la vida i la mort com si fos un déu.

Això és el que sempre atribueixen els terapeutes als denominats "àngels la mort". Un narcisisme que és la voluntat d'exercir poder: Aquest viu, aquest mor i aquest mereix un bon cel...

De fet, això de "donar-los un bon cel" és el que deia en Vila per justificar els seus crims.

L'expressió és aparentment molt tendra, però alhora terrible: Un bon cel el tindràs si jo ho dic.

Com el personatge: aparentment naïf, però responsable d'onze assassinats!

Si el sents parlar sembla una tieta, perquè és una persona amanerada, amb problemes greus d'identitats sexual que en el context d'un poble de la Garrotxa als anys vuitanta eren difícils de portar, sens dubte. Però, alhora, no és el típic assassí solitari i amargat, sinó que és algú sociable, amb sentit de l'humor, a qui agrada agradar. I d'aquí ve aquest narcisisme, que és l'origen de tot. A més, l'assassinat actua com una droga. Quan comences, no pots parar, i els crims són cada vegada més cruels i més sovintejats. Però alhora hi ha una enorme banalitat: les morts no són per odi, són pràcticament casuals. Podria haver mort a qualsevol en aquella residència, i haver-ne mort 15, 20 o 50. Això, en certa manera, és encara més terrible.

L'expressió "un bon cel" que deia en Joan Vila és aparentment molt tendra però alhora terrible: Un bon cel el tindràs si jo ho dic.

Toni Soler - Sergi Alcàzar

Toni Soler / Foto: Sergi Alcàzar

Amb Olot hi té un vincle estret, però quan comença a interessar-se pel cas de Joan Vila?

Si t'he de ser sincer, el detonant és, com tots els mals escriptors, voler copiar un altre. Si en el cas d'El tumor es tractava d'acostar-se a Entre ells dos, de Richard Ford, aquí es tractava d'emular L'adversari, d'Émmanuel Carrère. Em fa vergonya dir-ho així, però vaig veure que m'agradaria intentar aquesta manera de fer crònica negra on l'autor introdueix el punt de vista personal i aprofita per explicar la seva vida. En el cas d'en Joan Vila s'unien diferents vèrtexs a la meva ment: la por a la vellesa, la relació amb Olot, que per a mi és el lloc del pas del temps, l'únic lloc on he tingut continuïtat geogràfica al llarg de la meva vida, i el tema de la mort o la mort digna. Unir aquests punts i fer-ne un relat era el relat coherent, era el meu repte.

A diferència del protagonista de Carrère, Joan Vila no va respondre a les seves cartes.

He d'admetre que em sentia obligat a intentar-ho, però em feia una mica de mandra conèixer el personatge. Ho vaig intentar, però quan va dir que no jo ja havia tingut accés al sumari i podia veure tot el judici, tots els interrogatoris, tots els informes mèdics, totes les declaracions de testimonis (companys de feina, familiars de les víctimes, etc.) i podia reconstruir el dia a dia d'en Joan Vila i de les seves víctimes. Tenia tant de material que vaig veure que ho podia fer. Entenc que amb el testimoni recent d'ell hauria tingut més valor periodístic, però pel que jo volia explicar no era imprescindible.

No és un llibre només sobre el zelador d'Olot, sinó que hi aboca i reflexiona sobre el temor a la vellesa, a la mort, etc.

Per això vaig voler-hi posar aquest subtítol, perquè quan vaig veure la prova de la portada semblava una novel·la! (riu). Volia avisar el lector que era davant d'un assaig.

D'adolescent deia que se suïcidaria amb trenta i pocs anys...

No era original, això ho dèiem tots!

I ara diu que està vivint la crisi dels cinquanta. La relació amb aquest pacte amb la vida que és continuar fent anys a canvi de petites cessions, ha estat complexa.

Els cinquanta són una edat complicada, no només perquè comences a notar la decadència física, sinó perquè també et comença a assetjar el dubte, comences a preguntar-te si has aprofitat bé la vida. Els cinquanta són l'edat dels que fan cops de cap: canviar de feina, canviar de parella, de país... muntar un negoci o el que sigui. A la gent li agafa l'angoixa de l'ara o mai. Jo tinc molt mala relació amb el temps. Sóc cronofòbic. Potser per això vaig estudiar història. El pas del temps, tant en sentit col·lectiu com individual, és un material de primera tant per bé com per mal.

Diu en algun moment del llibre que l'espanta la impossibilitat de controlar el temps.

Estem programats per viure la vida, no per aprofitar-la. A cinquanta anys t'entra la paranoia d'aprofitar la vida que et queda. Estem programats per viure al dia i és bo que sigui així. Vivim com si fóssim eterns i quan algú de sobte ens diu que als seixanta-cinc et jubilaràs i als setanta-cinc no saps com estaràs, veus que no estàs preparat per això.

Jo tinc molt mala relació amb el temps. Sóc cronofòbic. Potser per això vaig estudiar història

Toni Soler - Sergi Alcàzar

Toni Soler / Foto: Sergi Alcàzar​

La Covid-19 s'ha acarnissat especialment amb la gent gran i a les residències. Compara el coronavirus amb en Joan Vila, que atacava els més indefensos.

Penso que si en Vila comencés la seva cursa criminal aquest any, la Covid-19 l'hagués eclipsat i això de sentir-se com un déu s'hauria acabat aviat. Hauria estat un déu menor comparat amb la Covid-19. Ho comparo amb ETA, que quan va aparèixer el terrorisme gihadista va quedar eclipsada. Ara, li he de donar les gràcies al coronavirus: El confinament m'ha donat l'oportunitat d'acabar el llibre abans d'hora.

Les morts a les residències també haurien de provocar una reflexió sobre uns espais en els quals les generacions d'abans tenien pànic d'acabar-hi.

Les residències seran necessàries, però cal pensar en com fer bones residències que permetin acompanyar, acollir i tenir una vellesa activa i ben cuidada. L'atenció a la gent gran serà una pota indispensable de l'estat del benestar, perquè quan els boomers ens jubilem ens trobarem amb cohorts de gent gran amb vint o vint-i-cinc anys al davant que necessitaran que el sector públic els ajudi. La meva experiència, però, és que de jove tothom és molt valent i pensa que quan sigui gran se n'anirà a la residència per no donar feina als fills. Però quan es fan grans de veritat, els costa ser lluny de la seguretat de casa. La fredor d'una residència els fa por i respecte. Que les residències estiguin preparades per combatre aquest temor és un dels reptes del segle XXI.

Parla del concepte de vida i mort digna. De l'eutanàsia, que és allò que pensava en Joan Vila que estava ajudant a fer.

Quan em poso en la pell de les víctimes penso, ¿pot ser que quan arribis a una edat te'n vagis a dormir i pensis que tant de bo que l'endemà no et llevessis? Que tant de bo algú et pogués ajudar a fer que passés? No vull exculpar en Joan Vila, que tenia uns arguments banals i terribles, però hi ha unes edats en què viure és molt fotut però matar-se és molt complicat. Potser arriba un moment que després de noranta anys estàs cansat de viure, que no et queden amics de la teva edat, i potser tens ganes de deixar-ho córrer. I llavors creus, tant de bo hi hagués un Joan Vila que, sense haver-ho ni de demanar, sense donar explicacions, m'ajudés a morir.

Què ha après escrivint aquest llibre?

M'alleuja escriure sobre aquests temes, perquè no soc una persona expansiva en aquests temes, però un cop fet no hi dono més voltes. Aquí queda.

Creu que el llegirà en Joan Vila?

Segons m'ha dit el seu advocat, Carles Monguilod, en Joan Vila no té gaire interès a reviure el passat. Em sembla molt assenyat per part seva i, per tant, no crec que hi tingui interès.

Si en Vila comencés la seva cursa criminal aquest any, la Covid-19 l'hagués eclipsat

Toni Soler - Sergi Alcàzar

Toni Soler / Foto: Sergi Alcàzar​