Tomi Adeyemi és la darrera revelació de la novel·la fantàstica juvenil. Amb tan sols 24 anys, aquesta nord-americana d’origen nigerià ha publicat un llibre que ha estat traduït a 15 llengües, que ha entrat a les llistes dels més venuts i que ara arriba a les nostres llibreries en castellà: Hijos de sangre y hueso (RBA). Adeyemi té una apretadíssima agenda d’actes i ha visitat Barcelona per Sant Jordi (després de passar per Holanda i abans d’anar a Suècia). Aprofitant el seu pas per la capital catalana, ha estat entrevistada per El Nacional.
En què consisteix Hijos de sangre y hueso?
És una aventura fantàstica situada a l’Àfrica Occidental sobre una nena que lluita per portar la màgia, que ha desaparegut, altre cop a la seva gent. És una aventura èpica enorme, amb grans batalles i molta adrenalina. Els personatges passen per jungles, per deserts, van sobre el llom d’un lleó màgic... Per a la gent que li agradi l’aventura, aquest és, sobretot, un llibre d’aventures... Molta gent diu que no s’havia sentit així amb un llibre des que havien llegit Harry Potter, el que per a mi es molt afalagador.
Malgrat ser una novel·la de fantasia, és una crítica als problemes que pateixen els afroamericans
Què té d’especial respecte a d’altres novel·les fantàstiques?
Dues coses fan que sigui molt especial. La primera és l’ambientació, l’entorn. Hi ha moltes aventures ambientades a l’Europa medieval, són les més populars. I les obres que no estan ambientades a Europa ho estan als Estats Units. Estem habituats a veure fantasies que transcorren al món occidental i estan pensades per a públics occidentals. No s’havia fet mai, d’ambientar una aventura a l’Àfrica Occidental. És una novetat, i això permet crear nous personatges, nous ambients, noves màgies... Moltes de les coses que la gent estima de les novel·les de fantasia apareixeran d'una forma completament nova per a ells. L’altre factor que serà nou és que malgrat ser una novel·la de fantasia, és una crítica als problemes que pateixen els afroamericans als EUA, especialment a la brutalitat policial i als assassinats de gent negra a mans de la policia. Relaciono la gran aventura de la novel·la amb els problemes que vivim ara. La majoria de novel·les fantàstiques estan desconnectades del moment actual.
Les dones tenen un paper molt destacat a la seva novel·la, no només com a acompanyants dels guerrers, sinó com a guerreres elles mateixes...
Per a mi, era molt important que fos així, per la mateixa raó per la que vaig pensar a escriure una gran aventura amb personatges negres. És molt important que a les obres no només hi hagi personatges forts masculins, sinó també femenins. En la ficció juvenil dels Estats Units la immensa majoria dels protagonistes són dones, però quan analitzem la producció de Hollywood, en les pel·lícules d’acció menys del 2% de les pel·lícules són protagonitzades per dones. Encara hi ha una enorme necessitats de mostrar personatges femenins forts i dinàmics amb els que les noies es puguin identificar. Però aquesta no és una obra “per a noies negres”. El millor d’aquesta mena d’història no és si ets noi o noia, si el teu color de pell és el meu o el teu... Quan tens un gran personatge, tothom pot connectar amb ell.
És molt important que a les obres no només hi hagi personatges forts masculins, sinó també femenins
Quins autors de novel·la fantàstica l’han influït?
Molts... La més gran influència per a mi ha estat la de Sabaa Tahir, i sobretot, la d’un llibre seu, Un ambre a les cendres. Va ser una gran font d’inspiració per a mi, perquè es tracta d’una aventura contemporània, amb personatges diversos, ambientada al Pròxim Orient. A mi em va inspirar tant que vaig pensar: “Haig d’escriure així”. D’aquí en va sortir Hijos de sangre y hueso.
Té influència d’autors africans, com Ben Okri, que aprofiten el tema de la màgia tradicional africana, ubicant-la en el món actual?
De fet, no he llegit molt de fantasia africana. Nigèria és famosa per tenir autors molt prolífics, que escriuen novel·la per a adults, com Nnedi Okorafur, una autora de ciència ficció nigeriana. Però no és la meva font d'inspiració. A mi, m’ha influït molt la cultura nigeriana, perquè els meus pares van venir de Nigèria als Estats Units, però no tinc la mateixa influència d’aquesta tradició africana com algú que fos d’allà.
Però a la seva novel·la hi és patent el pes de la tradició oral de l’Àfrica Occidental.
Efectivament... Una de les formes més profundes de conèixer una cultura és saber com expliquen històries. Jo volia que la gent sentís la cultura africana a dins de cada plana, com al primer capítol quan la Mama Agba i la Zélie interactuen. En la cultura africana has de retre homenatge als avantpassats i a la gent gran, i si no ho fas seràs castigat. Zélie sap ja des del primer capítol que farà una cosa dolenta, i que la castigaran per això. I aquestes són les coses en què pensa un nen africà. Es tracta de plasmar la cultura africana no només en cada plana sinó en les profunditats de cada plana.
Jo estava habituada a veure Spiderman, a l’Home de Ferro... Però tots aquells herois eren blancs. Entre els negres del Brasil, els déus i les deesses eren com jo
Sembla que va passar per Bahia per aprendre sobre la mitologia de l’Àfrica Occidental... La va marcar molt aquesta experiència?
Vaig anar-hi amb una borsa d’estudis, per fer un estudi breu. Vaig triar Brasil, perquè volia estudiar la història del Brasil des del punt de vista del tràfic d’esclaus, i escriure una novel·la sobre això. Però la meva recerca va canviar per casualitat. Vaig anar a visitar un museu, que havia de ser el focus de la meva recerca, i estava tancat per obres de renovació. I es va posar a ploure a bots i barrals, i no volia que se’m mullessin els cabells, i vaig entrar a una botiga de records. Allà vaig veure un Orisha, un objecte ritual. Mai no havia vist res així. Era un objecte màgic, però amb el mateix aspecte que tinc jo. Jo estava habituada a veure Spiderman, l’Home de Ferro... Però tots aquells herois eren blancs. Aquí, els déus i les deesses eren com jo... En aquell moment vaig veure clarament el món que jo volia treballar. I durant la resta del viatge vaig canviar d’enfocament: em vaig dedicar a estudiar sobre aquests déus i deesses negres del Brasil. I em vaig inspirar per escriure Hijos de sangre y hueso.
De la mateixa manera que els adolescents lluiten a la novel·la per portar la màgia al seu món, els adolescents d’aquest món lluitaran per tornar a portar la màgia aquí
Al món que descriu a Hijos de sangre y fuego el poder ha acabat amb la màgia i els protagonistes lluiten per fer-la reviure. La màgia, al món actual, s’ha acabat?
No ho sé, no sé si es pot dir que està acabada. Però en el moment en què vaig escriure aquest llibre havia desaparegut dels Estats Units. Jo estava a un lloc molt fosc. Sentia molta por. Tenia por que algú dels meus fos assassinat per la policia. Alguns afroamericans han estat assassinats per conduir el cotxe, o al jardí de casa seva: ni tan sols eren al lloc equivocat. Senzillament estaven al radi d’una milla d’una antena de policia. Als Estats Units tenim molts problemes racials. Si ets mestís o negre has de tenir por que et facin mal, perquè odien la teva raça. Fa molta por estar prop de la policia, la gent que se suposa que t’ha de protegir. Els Estats Units s’han convertit per a la gent negra en un lloc sense esperança, i aquí és on la màgia ha estat arrencada. Però jo penso que en alguna mesura, els nens i les nenes estan tornant a portar la màgia. Hi ha un vídeo d’una nena de 11 anys, Naomi Wadler, que a una manifestació contra la violència envers els negres, “Les nostres vides també compten”, organitzada només per adolescents després d’un tiroteig, va fer un gran discurs en què parlava de que els infants deixaran de barallar-se. “D’aquí a set anys, quan jo pugui votar, arribarem a l’escenari”, va dir. De la mateixa manera que els adolescents lluiten a la novel·la per portar la màgia, els adolescents d’aquest món lluitaran per tornar a portar la màgia aquí.
Acaba el seu llibre amb una nota que conclou “Ens han doblegat durant massa temps. Ara és el moment d’aixecar-nos”.
El missatge del llibre és exactament aquest. El meu primer objectiu era explicar una història de fantasia, una aventura que qualsevol, independentment de la seva edat, raça o gènere, pugui sentir-la com a seva. Però també volia crear empatia cap a les persones de color, no només als Estats Units, sinó arreu del món. I calia dir-ho explícitament al llibre. Volia que la gent, quan acabés el llibre, sàpigues el que volia dir.
Aquest llibre, tindrà una continuació?
Sí. Tinc la intenció de fer una trilogia. Aviat estarà a punt el segon volum. Tant de bo en pogués escriure set toms... Però jo ja sé com acabarà la història, en sé la continuació, i em dóna per a tres volums.
Aquest és un llibre molt cinematogràfic. Espera que se’n faci una pel·lícula o una sèrie?
I tant! La FOX 2000 i la Temple Productions, que són les productores que ara fan bones pel·lícules i bones sèries, ja estan treballant en això. Hem d’esperar i veure, però a mi m’agradaria que es fes l’any vinent. Van dir que l’objectiu era estrenar la pel·lícula entre el primer llibre i el segon. I això seria una autèntica fita.
Vostè és una escriptora jove, però el seu llibre ha arribat a ser tot un èxit de vendes i s’ha traduït a 15 llengües... Això l’ha sorprès?
La major de les vegades no entenc què està passant. No he tingut temps de pair-ho, ni d’entendre-ho. L’editor va decidir publicar-lo molt ràpid, en 11 mesos. I això que vaig fer molts canvis al manuscrit... L’original era de 400 planes i al final van sortir-ne 600 pàgines. I vam haver de canviar tot el llibre. Hijos de sangre y hueso va ser publicat als Estats Units fa un mes i mig, però ha tingut un gran impacte. El llibre va sortir aquí fa 10 dies. No esperava cap cua de lectors per signar. I vaig arribar al meu estand i hi havia cues quilomètriques, amb tothom molt emocionat. No pensava que a ningú li importés. Em deixa commocionada l’emoció de la gent, que fes cua per conèixer-me. És increïble que jo pugui emocionar tant a una persona. No entenc què està passant.
Sant Jordi em va semblar una tradició meravellosa
Què li ha semblat la festa de Sant Jordi?
Em va encantar. Als Estats Units tenim festivals i fires de llibres, però es tracta d’esdeveniments aïllats, sense tradició, no són un dia festiu. Em va semblar preciós veure tota aquesta celebració, tenint com a centre els llibres, amb la tradició de Sant Jordi, les roses, els dracs, em va semblar una tradició meravellosa.