Fuego Fuego és el nou espectacle de Manuela Infante (Santiago de Xile, 1980) que podem veure a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya fins al dia 6 de febrer. Un muntatge fruit del conveni de col·laboració amb el Festival Internacional Santiago a Mil, de Santiago de Xile, i que cerca establir i estrényer vincles culturals entre els dos països.
L’obra parteix d’un foc devastador que l’any 2017 va acabar amb el poble de Santa Olga, ubicat en el centre sud de Xile, a 240 km de Santiago. Una zona dedicada a l’explotació forestal on gairebé tots els seus habitants treballaven en aquest sector. Amb el foc ho van perdre tot. Alguns inclús la seva vida.
Tots els nostres sentits, en joc
L’obra comença des d’aquest incendi assolador. La foscor i el fum omplen l’escena i dos personatges calcinats miren de restablir-se. Un d’ells intenta posar-se en peu, ha caigut de la cadira on seia, un so que és l’inici de l’espectacle, i l’altre juga amb l’eco d’uns objectes que ja no són el que eren perquè ara estan totalment carbonitzats. Un passat que ressona en cada objecte i que posa en relleu un espai sonor brillantment desenvolupat per Diego Noguera. Perquè a Fuego Fuego es posen en joc tots els nostres sentits. Com el de l’olfacte amb el mateix fum o el de pi d’una muntanya d’encenalls per fer foc i que es fabricaven en la zona. Perquè aquesta és una de les grans paradoxes de la història: els pins que sostenien el poble van ser els causants de la seva tragèdia. I és des d’aquí on arrenca una de les grans tesis de l’espectacle: la capacitat destructora i alhora transformadora del foc.
Un passat que ressona en cada objecte i que posa en relleu un espai sonor brillantment desenvolupat per Diego Noguera
No faré spoiler ni explicaré com evoluciona el muntatge perquè les seves lectures són moltes, des de la necessitat del foc per il·luminar-nos fins a la capacitat justiciera d’aquest element. Però sí que us diré que fins i tot ho fa amb humor i que hi ha un relat on tot encaixa; tot es renova. Potser també el concepte que teníem del teatre? En tot cas, un espectacle molt recomanable per a tota mena de públic. Especialment per aquell que vulgui conèixer més sobre les capacitats expressives i sensorials del teatre.
Héctor Morales i Núria Lloansó transiten de la mà per diferents registres interpretatius modificant veu i cos en tot el desenvolupament de la peça. Una parella que sobretot en el text es complementa perfectament amb la vehemència d’ell i una certa estranyesa i reflexivitat d’ella. Com la guspira i l’aire que necessita qualsevol incendi.
Aquest espectacle arrenca des de la recerca de Manuela Infante per un teatre no humà: Realismo (2016), Estado Vegetal (2017) i Cómo convertirse en piedra (2020). La creadora qüestiona l’antropocentrisme en el teatre amb la finalitat de donar pas a altres forces sobre l’escenari. Però potser no és més que una altra de les seves paradoxes. Allunyant-nos de l’humà ens hi acostem encara més. Qui sap si fins i tot podem cremar-nos.