Els templers estan de moda: hi ha rutes dels templers, novel·les sobre els templers, suposats secrets ocults dels templers... Ara, el Museu d'Història de Catalunya se suma a la moda i presenta l'exposició Templers. Guerra i religió a l'Europa de les croades. Una exposició dedicada, bàsicament, a retornar els templers a la seva dimensió històrica i eliminar totes les llegendes que circulen al seu entorn i que han guanyat una increïble popularitat en els darrers temps, a l'ombra de novel·les i pel·lícules amb rerefons històric com El codi Da Vinci. Aquesta exposició ocupa l'àmplia sala de les exposicions temporals del Museu i estarà oberta fins el 23 de juliol.

Els templers i les croades

L'exposició es concentra en explicar que l'existència dels templers és indestriable de la història de les croades. Van néixer per preservar el domini cristià sobre Terra Santa i van ser liquidats després de la desaparició completa del regne cristià de Jerusalem. Un orde que responia a l'intent desesperat de mantenir una presència cristiana en un entorn hostil: quan la van crear es va haver de crear una nova filosofia, ja que fins aquell moment no semblava coherent que un guerrer fos alhora sacerdot. Però la situació tensa del Pròxim Orient va afavorir que es creés un nou model de guerrer monjo, aprovat i beneït per grans teòlegs com Bernat de Claravall.

Més modestos del que imaginem

Els templers tenien ordres de menjar carn només tres vegades a la setmana. Tenien prohibit beure i mantenir relacions de familiaritat amb dones. De fet, fins i tot se'ls prohibia la diversió de la cacera: tan sols se'ls autoritzava a caçar lleons, perquè s'identificava els lleons amb el mal. Les luxoses robes i armes que veiem a les pel·lícules probablement també són mite, perquè tan sols se'ls permetia dur robes i armes luxoses si eren regalades per algú. Ser templer estava molt lluny de ser una ganga: els cavallers que eren destinats a Terra Santa en realitat vivien més aviat pocs anys, perquè estaven contínuament en combat amb les poblacions de la zona. Per altra banda, i per a desengany de molts, és difícil que la majoria dels templaris tinguessin grans coneixements de complexos enigmes, perquè gairebé tots eren analfabets i els formaven tan sols per al combat. Era una orde molt jeràrquica, amb cap vocació per l'igualitarisme.

Fulla d'espasa, possiblement la Tiss¢. S. XI ¸MHC

Fulla d'espasa del segle XI, probablement la famosa Tisó. Museu d'Història de Catalunya.

Un ordre maligne?

La mala fama dels templers els ve de lluny. I en part, sembla justificada: les poblacions àrabs que van topar-se amb ells no van ser precisament mimades. A més, aquests guerrers van actuar com a senyors feudals a les zones rurals, i com a prestadors a les zones urbanes. Els templers no van participar directament en l'ofensiva contra els càtars, però van col·laborar amb ells. A més a més, havien aconseguit el control de nombroses terres i s'havien enriquit, i els monarques els envejaven la seva riquesa i se sentien irritats pel seu poder. Per això, als templers se'ls va acusar de les que al segle XIV es consideraven les pitjors ignomínies: d'adorar gats, de practicar l'homosexualitat, d'escarnir la creu, de negar Crist... En poc temps van ser anorreats. El rei de França, Felip IV, va impulsar la seva desaparició, i va ser el papa Climent V qui, el 1312, va dictar una bula per la què es dissolia a perpetuïtat l'orde. Alguns dels seus membres van ser torturats de tal forma que van confessar tots els suposats delictes del que se'ls acusava. Alguns van ser condemnats a la foguera i molts altres van acabar a diferents ordes religioses o abandonats a la seva sort. Les riqueses dels templers van ser ràpidament repartides: alguns béns se'ls van quedar les corones europees, d'altres les ordes religioses rivals, determinades riqueses van ser saquejades per les tropes que van ocupar els santuaris templers...

Els nostres templers

La presència a Catalunya de l'Orde del Temple no és el motiu central d'aquesta exposició. Malgrat tot, no podia deixar de tenir un apartat reservat a l'estreta relació entre els monarques catalano-aragonesos i aquesta congregació religiosa. L'Orde va jugar un paper clau en l'ocupació dels territoris sotstrets als musulmans durant la Reconquesta, i gràcies a això va obtenir importants concessions de terres a la Catalunya Nova i al País Valencià, amb enclavaments mítics com el castell de Miravet o el de Peníscola. Però Jaume II va perseguir amb duresa els templers. A la fi, després de llargs processos, el 1312 concili de Tarragona va dictaminar que els templers eren innocents dels delictes que se'ls atribuïen, però això no els lliuraria de la disolució. Les seves posessions passarien a l'Orde de Montesa.

Superar obstacles

A les novel·les i a les pel·lícules és molt freqüent veure objectes dels templers. Però, en realitat, els objectes templers són més aviat escassos. Al regne de Jerusalem i a Orient les ciutats i les fortaleses templeres van ser assaltades pels àrabs i van quedar absolutament destruïdes. A Occident, les residències dels templers van ser assaltades per forces militars, que es van lliurar al saqueig. El resultat de tot això, és que s'han preservat ben pocs objectes templers (a més a més, els templers usaven molts objectes comuns a altres guerrers, i no duien la "creu templera" arreu). A l'exposició del Museu d'Història de Catalunya, doncs, no s'hi podien presentar molts objectes templers, perquè no n'hi ha gaires... Però els comissaris han resolt amb habilitat aquest problema. Amb la creació d'alguns vídeos, l'ús de reproduccions de pintures d'època i l'ús de peces del període, però no corresponents als templers, s'ha aconseguit una exposició molt coherent. Un ús molt interessant de l'espai aconsegueix crear un recorregut que maximitza l'impacte de les cites, de les imatges i de les peces exposades...

Templers museografia ¸MHC

El mite com a simple mite

Un dels encerts que té l'exposició és evitar, de bon principi, la mitificació de l'Orde dels Templers: es remet als fenòmens històrics, als documents, a l'evolució de la congregació, a la seva persecució... I només al final estableix una certa discusió sobre el mite dels templers. L'exposició inclou una tria de fragments de pel·lícules amb protagonisme templer, amb Indiana Jones incorporat, referències a les principals novel·les que han contribuït al mite templer (com Ivanhoe, de Walter Scott, o El señor de Benbirre, d'Enrique Gil y Carrasco), i mencions als rituals templers, a la francmaçoneria templera... Tot presidit pel savi escepticisme del gran Umberto Eco, que clou l'exposició amb una cita d'El pèndol de Foucault en què es defineix què és un llunàtic: "Algú que en entrar a una cafeteria presenta una mirada esquiva, es senta nerviosament, i abans dels cinc minuts de conversa ja ha tret el tema dels templaris".

Pintura mural de l'Anunciaci¢ i la Visitaci¢ de l'esgl‚sia de Sant Mart¡ de Puig reig. S. XIII ¸MHC

Pintura mural de l'Anunciació i la Visitació de l'església de Sant Martí de Puig-reig. S. XIII. MHC

El darrer vestigi de Barcelona

A Catalunya hi tenim alguns importants vestigis dels templers, com el castell de Miravet, el de Tortosa, el de Granyena (a la Segarra)... Però, en canvi, les restes són mínimes a la ciutat de Barcelona. Tan sols hi queda un temple, al carrer Ataülf, ben bé al darrera de l'edifici Novíssim de l'Ajuntament de Barcelona, a la cantonada amb el carrer Templers, dedicat a l'orde que va tenir allà la seva seu. Es tracta de l'església de Nostra Senyora de la Victòria, actualment duta pels jesuïtes. L'arc exterior de la porta i alguns altres elements arquitectònics encara són de temps dels templers, però el temple ha patit moltíssimes reformes. L'església estava integrada en un gran complex arquitectònic on hi residien els templers. Després de la dissolució de l'orde, en temps de Pere III el Cerimoniós, l'església es va incloure al Palau de la Reina. Més tard, va ser el lloc escollit per celebrar litúrgicament la victòria cristiana a la batalla de Lepant, i per això es va dedicar el temple a la Verge de la Victòria, i per això ara presideix l'altar major una imatge del segle XVI d'aquesta Mare de Déu, de Martín Díaz. La figura s'ha salvat miraculosament de moltes destruccions, i a prop seu, en un altar lateral, s'hi conserva una màrfega i un tamboret que es diu que usava Sant Ignasi de Loyola en els seus viatges a Catalunya.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat