Aquest divendres, 10 de maig, arriba als cinemes Steve Bannon, el gran manipulador, un documental de 90 minuts que ha gravat Filmin basat en la figura d'Steve Bannon, assessor de campanya de Donald Trump i impulsor de moltes de les candidatures populistes ultradretanes a les eleccions europees. De fet, Bannon s'ha convertit en una mena de gurú de l'extrema dreta i ha apostat clarament per apadrinar certes candidatures a a les properes votacions al Parlament Europeu... Fins i tot ja s'ha mostrat partidari de Vox. A Barcelona el documental es passarà als Balmes Multicines, en versió original subtitulada.
Un documental excepcional
No hi ha cap dubte que Alison Klayman, la directora de Steve Bannon, el gran manipulador (i també d'Ai Weiwei: Never Sorry i Take Your Pills) no se sent pròxima a Bannon. I, malgrat tot, ha tingut accés sovint a ell. Durant dos anys, Klayman ha seguit Bannon i ha tingut accés a gravar-lo en la intimitat. El filma parlant amb els seus col·laboradors, rebent visites d'aspirants a senadors, fent mítings a fervents republicans, o essent entrevistat per periodistes hostils... I, com diu el títol, Bannon juga amb habilitat amb els seus interlocutors. Mostra la seva simpatia pels jueus, però alhora col·labora sense problemes amb neonazis. Assegura el seu respecte per l'Islam, però és un dels responsables de la negativa de donar visats als ciutadans d'alguns països musulmans... Promet suport als obrers, però alhora aposta per mesures liberalitzadores que posarien en perill els seus drets... Assegura ser el gran defensor de les dones i aposta per plantejament misògins... Juga a ser responsable, però alhora presumeix d'haver estat jutjat per pegar un cop de puny a algú... És ben difícil saber fins on arriba el seu cinisme. En algun punt, fins i tot, arriba a argumentar que usa el tema de la immigració "per atreure l'atenció de la gent", però que no és el seu objectiu principal, sinó que l'utilitza com a reclam per ser un argument ben simple. De fet, el cinisme de Bannon probablement no és tan diferent al de qualsevol polític en campanya. Però al documental és massa evident. Potser tenen raó aquells, com Paxton, que argumenten que el feixisme no és una ideologia com a tal (i per tant equiparable al socialisme, al liberalisme o al comunisme), sinó que és, sobretot, una doctrina basada en l'acció i en l'accés, com sigui, al poder.
Bannon: Estem lliurant una guerra
La missió de Bannon
“Jo creia que feia la feina del Senyor”, explica en un moment del documental el propi Bannon, sense saber exactament què és el que creu ara. Déu, la Divina Providència, o ambdós, també serien els responsables, segons el propagandista ultraconservador, de la victòria electoral de Trump. Bannon és capaç de defensar les mesures més extremes tot apel·lant a una situació d'emergència: "Estem lliurant una guerra", diu, i intenta que els seus oients se sentin víctimes d'una guerra. La base del seu discurs és la diferenciació entre "els nostres" i "els altres", i entre els bons, la "gent decent", i els dolents: "Estem al lloc correcte", acostuma a afirmar davant els seus oients, mentre estigmatitza a tots als que no ho estarien. El sol fet de pertànyer a la "gent decent" justificaria, segons ell, el fet de fer coses no massa decents: "La gent que fica bombes a sinagogues no és antisemita", arriba a dir... I al documental es mostra com defensa la candidatura a senador per Alabama d'un jutge acusat d'abusos sexuals...
Populisme i nacionalisme econòmic
Bannon es defineix com un populista que tracta d'agrupar els populistes. Per a ell aquesta paraula no té cap connotació negativa. Per altra banda, és un defensor a capa i espasa del nacionalisme i, sobretot, del nacionalisme econòmic. Això no deixa de ser contradictori amb el fet de considerar-se "al front d'una revolució global". Paradoxalment, aquest home que clama contra les ingerències exteriors al seu país no té problemes en defensar el seu dret a intervenir en la política d'altres països. De fet, el nacionalisme dels Estats Units es veuria molt afavorit si el projecte de Bannon sortís endavant i en les properes eleccions europees guanyessin posicions els euroescèptics i rebaixessin el nivell d'integració europea, el que facilitaria les batalles comercials de Trump. La solidaritat entre nacionalismes no és fàcil.
Bannon ja s'ha proclamat "admirador de Vox" i ha afirmat que faria tot el possible per frenar el suport a l'independentisme català
Males companyies?
Bannon va tenir les seves diferències amb Trump: va acusar-lo de traidor i d'antipatriota pels seus tractes en campanya amb Rússia. En resposta, el president nord-americà el va tractar públicament de "Steve el barroer", el va acusar d'haver perdut el cap i el va expulsar de la Casa Blanca. El documental mostra clarament els alts i baixos de la seva relació. Van ser temps difícils per a Bannon, ja que va perdre finançament i capacitat d'influència. "Intenten desfer-se de mi", afirmava, amb un cert victimisme. Més endavant va retornar a defensar Trump i va repetir que es tractava d'una "figura històrica". Però, potser referint-se a ell mateix, afirma que "La gent que està al nivell de Trump no té amics". Potser per això, va diversificar les seves activitats i es va llançar a actuar a diferents llocs del món. Ha manifestat el seu suport a populistes de tota mena: des de Nadrenda Modi, el president indi, del partit nacionalista hindú BJP, fins a Rodrigo Duterte, el president filipí famós per la seva guerra bruta contra el narcotràfic, passant per l'abanderat del Brexit, Nigel Farage, o Viktor Orbán, el primer ministre hongarès, contrari als gitanos i als estrangers... Ja s'ha proclamat "admirador de Vox" i ha afirmat que faria tot el possible per frenar el suport a l'independentisme català. Ara té els ulls posats a les eleccions europees. Vol crear una "agenda unificada" per a tots els populistes, tot i que els seus interessos sovint no siguin complementaris. Afirma que un cop hagin guanyat, els convencerà que el que cal fer és destruir l'Estat (i donar camp lliure al capital, se suposa).
Cap on anem?
Steve Bannon adopta tons apocalíptics quan parla de la política professional (diu que la Casa Blanca té "mal karma" i que s'hi noten les males energies). Ell prefereix treballar entre bastidors. Però no pot renunciar a la fama, potser per simple ego. És molt hàbil usant els mitjans. N'està convençut que val més que parlin de tu, encara que sigui malament, que no pas que t'ignorin. I al documental de Alison Klayman usa tots els recursos possibles de seducció, presentant-se com un home atent, amable, tot i que en algun cas pateix esclats d'ira. De fet, els partits populistes han sabut aprofitar les campanyes en contra seu per donar-se major notorietat. Aquest documental no aporta moltes coses que no se sabessin (més enllà del fet que Bannon beu Red Bull de forma compulsiva). La majoria del que posa al descobert la pel·lícula se sospitava, tot i que Klayman ho explica magníficament. Queda per saber si Steve Bannon, intenta, justament, que aquest vídeo sigui part de la seva campanya electoral i si realment servirà per enfrontar-se amb ell o per reforçar-lo. Probablement, ni una cosa ni l'altra, perquè és molt possible que només el vegin els adversaris de l'activista ultra.