Robert O. Paxton és un veterà historiador nord-americà especialista en la França de Vichy i en els règims feixistes. El 2004, amb 72 anys, va publicar, en anglès, Anatomía del fascismo, un llibre que ara arriba en castellà, en traducció de José Manuel Álvarez Flórez, de la mà de l'editorial Capitán Swing. Es publica, per fi, una de les obres clau per a la comprensió del feixisme, que es converteix en una lectura idònia en plena precampanya electoral en temps de regressió de llibertats.

El feixisme, més enllà dels discursos

Paxton sorprèn pel seu abordatge del fet feixista. No el considera un fenomen ideològic equivalent al socialisme, al liberalisme o a l'anarquisme, sinó una pràctica que ben sovint adopta unes dinàmiques contradictòries amb el seu discurs polític primigeni. Constata que si arriba al poder en alguns casos és gràcies a un pragmatisme que es contradiu amb la grandiloqüència dels seus discursos, i que front a les crides revolucionàries sovint opta per polítiques molt beneficioses per a les elits dominants. Es tractaria més de "la dialèctica dels punys i les pistoles" de què parlava José Antonio Primo de Rivera que d'una gran construcció ideològica (de fet, no és estrany que els feixistes i feixistitzants argumentin que no són "ni d'esquerra ni de dreta"). L'historiador nord-americà és molt curós en desmarcar el feixisme "autèntic", que segons ell només va triomfar a Alemanya i a Itàlia, d'altres sistemes totalitaris, com l'espanyol de Franco, l'ugandès d'Idi Amin Dadà o l'apartheid sud-africà, que podien ser terriblement cruels, però que no acomplien algunes dels principis fonamentals del feixisme, com la mobilització de la població a través d'una estructura de partit únic.

La vigència de Paxton

Paxton és un historiador exemplar, que als anys 1960 i 1970 va sacsejar la societat francesa en denunciar la complicitat de bona part dels francesos amb el règim de Vichy (en contra del que apuntava la historiografia gaullista, que insistia en presentar França com col·laboradora dels aliats i guanyadora de la Segona Guerra Mundial). El gran atractiu d'Anatomía del fascismo és que no només descriu el feixisme alemany i italià, sinó que descriu molt bé processos de feixistització. El feixisme, per a Paxton, no només es troba en els seguidors de Hitler i Mussolini, sinó que apareix en moltes altres forces polítiques (del Ku Kux Klan fins a Rex) que no van arribar al poder. Paxton afirma, a més a més, que el feixisme no ens ha abandonat i que la deriva feixista sempre pot amenaçar-nos si no es controla.

La fascinació per la força

Paxton considera que un element bàsic del feixisme és la fascinació per la força i la legitimació d'intervencions violentes (siguin de les forces de seguretat o d'escamots paramilitars) contra els "enemics de la pàtria". D'aquesta forma es legitimaria el domini del més fort sobre el més dèbil i es separaria als ciutadans dignes de tenir drets de la resta, perseguibles per tots els mitjans. Els feixistes combinarien intimidació i provocació, en un intent de generar una espiral de violència que els beneficiaria. Paxton fa un crit d'alerta d'absoluta vigència: la presència de feixistes a l'exèrcit i als cossos policials facilita tremendament la deriva feixista.

Fills de la crisi

Paxton deixa molt clar que el feixisme té que veure amb unes circumstàncies polítiques determinades, i que no apareix sense un procés agut de descrèdit de la democràcia i del capitalisme. Ara bé, Paxton també deixa clar que en aquest procés d'ascens del feixisme, en bona part la clau del seu triomf la tenen les classes dominants. Si aquestes estan disposades a donar el poder als feixistes per a mantenir la seva posició, el feixisme té possibilitats d'avançar molt. Anatomía del fascismo explica que capitalisme i feixisme són "companys de llit factibles, però no inevitables ni còmodes".  L'historiador nord-americà alerta, una i altra vegada, sobre "els silencis i les passivitats criminals". El feixisme no només el construeixen els feixistes, sinó, sobretot, els que callen davant el feixisme. Com deia Martin Luther King: “Al final, recordarem no pas les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”.

Elements d'alerta

Paxton adverteix que al feixisme, per implantar-se, no li cal una marxa sobre Roma, sinó que en té prou amb "decisions aparentment anodines de tolerar un tractament il·legal als «enemics de la nació»". En la seva obra defineix diversos elements de la deriva cap al feixisme que han de provocar una reflexió sobre quina és la situació de l'Estat espanyol. Apunta que la debilitat de les tradicions democràtiques ajuda a consolidar el feixisme: la manca de democratització de les forces armades i policials i la permissivitat cap a la tortura o els abusos policials contribuirien a la feixistització. Fins i tot apunta el paper del masclisme en el creixement del feixisme, que reclamaria la "restauració masclista d'un patriarcat amenaçat". La melodia que explica Paxton, per desgràcia, no ens ve de nou... L'hem sentit masses vegades.

Una bona notícia

Aquesta és una obra de maduresa tremendament sòlida que mostra un coneixement profund del feixisme i que s'acompanya d'un sòlid assaig bibliogràfic. Paxton va escriure Anatomía del fascismo abans de l'era Trump, però algunes de les coses que explica ja advertien que podria apropar-se una deriva autoritària amb elements feixistitzants. L'autor de l'obra té clar que el feixisme no està vençut, sinó que cal combatre'l dia a dia. Ara bé, aporta una gran notícia: el feixisme es pot aturar. Però per aturar-lo cal conèixer-lo. Aquest llibre ens ajudarà a entendre'l.