"La mort era una escapatòria". Simone Veil està asseguda sota un arbre al costat de Paul Schaef­fer, un vell company d'Auschwitz. Es coneixen des del primer moment que hi són internats. "Fixa-t'hi", li diu ella, "el teu tatuatge es conserva molt bé; el meu, en canvi, de tan bruna, és més difícil de veure". Tots dos xerren distrets mentre comparen la qualitat de la tinta de les SS que encara se'ls arrapa als avantbraços.

És un dels molts documentals que aquests dies passen per les televisions franceses per retre homenatge a una dona singular, que va transitar pel segle XX assumint-ne totes les misèries, abraçant-ne totes les grandeses, per sortir d'escena amb una elegància que li era natural. En silenci, discretament.

Les anècdotes flueixen. Els qui la van conèixer bé van ser més aviat pocs, la majoria la van admirar per sobre de les conveniències. La seva legitimitat era fora de tot dubte. Aquesta legitimitat que avui busquen desesperadament els homes (i les dones) públics, envoltant-se de símbols per cobrir-se amb la capa del poder. Curioses les coincidències en el temps, que fan que la fotografia oficial d'Emmanuel Macron coincideixi amb el comiat de Simone Veil. En el primer cas, l'excés de referències, la necessitat d'imposar el seu poder en cada gest. Aquí, jo, Júpiter, poder vertical...

Simone Veil mai no va necessitar atribuir-se els símbols del poder. La seva autoritat moral no ho necessitava

Simone Veil mai no va necessitar atribuir-se els símbols del poder. La seva autoritat moral no ho necessitava. El seu monyo perfecte, plantant cara als manifestants del Front Nacional després de l'aprovació de la seva llei a favor de l'avortament, va assentar la seva figura sobre tots els que van tenir la sort de creuar-s'hi al llarg de tot el seu període polític. Ja es tractés de presidents de la República, Giscard, Mitterrand, Chirac; dels seus adversaris o dels seus coreligionaris, ja fossin francesos o alemanys...

El seu coratge davant de l'adversitat era proverbial. "No em feu por", va etzibar a una horda de manifestants hostils i violents de l'extrema dreta lepenista del FN que el 1979 la van interrompre durant un míting de la seva campanya a les eleccions europees. "N'he sobreviscut a pitjors que vosaltres. No sou més que SS de nyigui-nyogui". Simone Veil serà la primera presidenta del Parlament Europeu elegida per sufragi universal. Una dona que no era ni de dretes ni d'esquerres, que va ser capaç de seduir tot un país per la coherència i l'honestedat de les seves propostes. La seva llei de l'avortament de 1974, la llei Veil, resumeix bé el seu esperit: una llei no pot imposar més càstig al drama de la dona que decideix avortar. Non bis in idem. No es pot castigar ningú dues vegades per un mateix fet.

Auschwitz, gener de 2005. 60è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini. A la tribuna, a prop dels forns de Birkenau, estan asseguts el llavors vicepresident dels EUA, Dick Cheney, el príncep Carles d'Anglaterra, la reina Beatriu d'Holanda, Vladimir Putin, Romano Prodi... Jacques Chirac passeja pel camp amb Simone Veil. Vells companys de lluita, la famosa llei Veil no va naufragar gràcies al suport del llavors primer ministre conservador. Un home de dretes que va saber defensar una llei d'esquerres. Coses que passen a França.

Entre els oradors d'aquella tarda glaçada, Elie Wiesel i Simone Veil. Entre el públic, nombrosos supervivents aguanten la nevada amb els seus pijames de ratlles. Alguns expliquen que se'ls han fet cosir expressament per a aquell dia. Han tornat a Auschwitz acompanyats de familiars, se'ls veu pel camp en petits grups. Passejant de barracó en barracó, en un pelegrinatge silenciós. La cerimònia té aquella cosa una mica pesada que tenen totes les cerimònies. Uns reciten poemes, malgrat que que la poesia va morir a Auschwitz segons Theodor Adorno. D'altres canten cançons en jiddisch o en ladí. Cau molta neu.

A la seva mare se l'enduria el tifus a Auschwitz, però ella i la seva germana van salvar la vida gràcies a una prostituta polonesa desconeguda

Simone Veil porta un abric de pell marró. Pren el micròfon i comença el discurs. Al cap d'uns segons, una dona puja al pòdium cridant. Porta una d'aquestes ulleres quadrades d'estil soviètic, aixeca la màniga del seu abric que està cobert pel pijama de ratlles. A l'avantbraç, una P l'assenyala com a presonera política del camp. Arremangada, ensenya al món les xifres del seu tatuatge. Continua cridant en polonès, mentre el protocol comença a posar-se nerviós. Simone Veil la deixa fer i s'aparta del micròfon. La dona crida i plora mentre assenyala insistentment el seu número. Al cap d'uns minuts tensos, Veil se li apropa i l'abraça. Segurament, en aquest gest de tendresa, Simone Veil abraça en aquesta dona desconeguda la kapo polonesa, una prostituta, que va decidir salvar-la i enviar-la al costat de la seva mare i la seva germana, a un grup on les condicions de vida eren una mica més tolerables. "Ets massa bonica per morir aquí", li havia dit la polonesa. Més tard, la seva mare sucumbiria al tifus, però ella i la seva germana devien la vida a una prostituta polonesa desconeguda.

La popularitat de Simone Veil va resistir sense fissures en l'imaginari francès. Ella apareixia sense màcula. Ara voldran enterrar-la al Panteó al costat dels grans de la nació francesa. Els seus fills, en canvi, reivindiquen la mare i prefereixen que reposi amb el seu espòs, Antoine, figura essencial per comprendre la fortalesa d'aquesta dona. Debats que només interessen als vius.

Simone Veil va perdre molt aviat amb qui compartir el seu món íntim. El segle XX li va arrabassar tots els seus éssers estimats

Deia l'escriptora italiana Natalia Ginzburg que hi ha un llenguatge familiar que només som capaços de compartir amb els nostres éssers més estimats. Un microunivers lingüístic que enclou les nostres memòries i pors. Simone Veil va perdre molt aviat amb qui compartir el seu món íntim. El segle XX li va arrabassar tots els seus éssers estimats. Aviat va comprendre que s'havia quedat sola. L'últim cop del destí: l'accident de carretera en el qual mor la seva germana Madeleine amb el seu fill, tornant a casa a França, després de passar juntes dues setmanes de vacances a Alemanya, pocs anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Completament sola, Veil sempre declararà: "Els meus únics amics són els supervivents dels camps d'extermini. Només amb ells puc parlar i riure en intimitat".

Potser aquesta solitud li va permetre construir la seva fortalesa. Patir, perdre, sí, però per poder després plantar cara a la bèstia, es digui com es digui. La bellesa de Simone Veil no era tan sols el seu rostre, era el coratge de qui resisteix.

Potser per això, a l'espasa que tots els membres de l'Acadèmia Francesa reben en ser nomenats, Simone Veil va fer-hi gravar el número que li van donar en arribar a Auschwitz. 78651. Resistir és guanyar. Sobreviure a qualsevol preu. Simone Veil va guanyar la batalla als seus enemics. Aquesta era la seva bellesa.