El col·lapse són, en el fons, dues sèries. Una és la que es va rodar el 2019 i que consisteix a imaginar vuit situacions límit ambientades durant una hipotètica fi del món. Cada episodi parteix d’una mateixa unitat narrativa, el pla-seqüència, però canvia de personatges i de context, essent aquests últims els que acaben determinant el to i el missatge de cada relat. Tots som (o hauríem de ser) iguals davant la imminència de l’apocalipsi, tots apel·lem al nostre instint de supervivència i la nostra capacitat de protecció del que sentim com a propi. Però com en tantes coses a la vida, els factors de classe, edat i origen acaben condicionant les nostres decisions.
Aquesta és, d’entrada, una de les moltes fites d’aquesta sèrie: la manera com s’aproxima a la dimensió moral de cada individu en funció de la seva tipologia social i emocional. El pla-seqüència no és un artifici o una filigrana formal, sinó que serveix per apuntalar la immediatesa dels esdeveniments, el que hi ha de dolorós en les eleccions i els matisos del punt de vista davant una tragèdia global. Aquesta primera sèrie, la que ens emmiralla a la distopia, aconsegueix que cada segment plantegi situacions de llenguatge i identitats pròpies, més enllà del concepte de temps real. Hi ha episodis dramàticament colpidors (el de la residència), hi ha herències del “survival” clàssic (el de la benzinera), hi ha humor negre (el de l’aeròdrom) i exercicis de terror esgarrifosos (el de l’illa). Es passeja pels codis de representació de la ficció de catàstrofes (el de la central) i s’arrisca amb un tractat sobre el recel i el proteccionisme (el de la casa rural). També ens fa mirar enrere, als missatges que no volem escoltar i als senyals que evidenciaven la nostra fragilitat.
Imatge d''El col·lapse 2". Foto: Canal +
La segona
Això, dèiem, és una primera sèrie. La segona, la que s’estrena el juliol de 2020 a Filmin, és la mateixa d’abans però conjugada amb les transformacions de la nostra percepció del que ens envolta. El col·lapse de 2019 imagina una realitat que el 2020 ha deixat de ser tan distòpica, i en conseqüència la sèrie s’ha transformat amb la mateixa intensitat que la nostra mirada. Ja no és una simple especulació que juga amb les pors col·lectives i la intuïció dels precipicis, sinó que s’ha convertit en la crònica d’un món i un temps que toquem amb la punta dels dits. Per això mentre mirem El col·lapse, una de les millors i més immersives ficcions televisives d’aquest any, ens endinsem a la frontera que separa el món que imaginaven del món que tenim. Era una advertència que s’ha tornat tangible; era un clam que s’ha tornat un crit. Però la seva brillantor no es limita a les prediccions, ni que conceptualment sigui una bufetada rere l’altre. Des del prisma creatiu és molt lloable que aconsegueixi superar el seu propi virtuosisme formal i que cada episodi resulti, cadascun des de la seva singularitat, tan rodó. El col·lectiu Les Parasites, format per Jérémy Bernard, Guillaume Desjardins i Bastien Ughetto, sap dibuixar-nos-hi una idea que ens atemoreix de tant que ens costa acceptar-la: la veritat.