Hi va haver un temps en el qual, probablement sense saber-ho, milions d’espectadors es connectaven cada nit amb l’esperit de Ray Bradbury, geni de la ciència-ficció, per deixar-se dur per tota mena de personatges excèntrics, trastocats, freaks de manual, potser directament tocats de l’ala. Amb Crónicas Marcianas, Xavier Sardà i el seu equip van fer història de la petita pantalla, amb audiències que avui serien un somni per a qualsevol cadena. Entre les criatures que desfilaven per aquell plató, cap com Marimar Cuena Seisdedos, més coneguda com a Tamara (primer, després es rebatejaria com a Ámbar i acabaria sent Yurena). Cap com ella per allò que va significar, i pel fenomen que va suposar la seva aparició. Aspirant a cantant de talent més aviat qüestionable (o no, tot un debat), sempre acompanyada d’una mare que la defensava a cops de bossa, Tamara apareixia al programa de Telecinco acompanyada de, o perseguida per, una cort de paràsits sense escrúpols que voltaven al seu voltant, cadascun més peculiar, interessat, barrut o amoral que l’anterior.
Tamara apareixia al programa de Telecinco acompanyada de, o perseguida per, una cort de paràsits sense escrúpols
En poques setmanes, el públic es va familiaritzar amb els noms de farsants com Paco Porras, Tony Genil, Loly Álvarez o Arlekín. També amb el de Leonardo Dantés, autor d’una cançó convertida en himne, qui sap si per ganes de befa d'aquells que la corejaven o per una brillantor que l’autor d’aquest article encara no ha sabut trobar. No cambié, deia la cançó, "sigo siendo la misma, pero ya no sufro por tu querer". Tot un manifest d’intencions tant del particular músic com de la seva no menys singular intèrpret: Tamara va liderar llistes de vendes, i el seu seguici oficial de sangoneres es va passejar pels platós intentant treure’n profit a base d’escàndols inventats, de mentides absurdes. Un espectacle dantesc, que tant despertava la vergonya aliena com provocava una fascinació inexplicable al voltant d’aquells éssers que semblaven arribats d’una altra galàxia. I que va posar en el punt de mira tota aquella colla de desgraciats, que es van omplir les butxaques però que també van haver de suportar la deshumanització i un linxament constant d’una opinió pública hereva de la Santa Inquisició que, gràcies al Cel, encara no tenia ni idea de les possibilitats de sadisme i destrucció sense límits que anys després oferirien les nostres estimades xarxes socials, repugnant abocador de frustracions i odis.
Una genialitat suïcida
Era, doncs, gairebé una obligació apropar-se a aquell fenomen conegut com a Tamarisme d’una manera que recreés la polarització que despertaven tant els seus protagonistes com les televisives Crónicas Marcianas. Un encàrrec dels Javis (uns altres que desperten reaccions oposades, ho van fer amb Veneno o La Mesías, també amb les seves aparicions als mitjans o a les xarxes: genis per a alguns, sobrevalorats per a d'altres) ha portat Nacho Vigalondo a construir la que probablement sigui la seva millor feina fins avui. El director de Los Cronocrímenes o de la recent Daniela Forever fa anys que dona forma a un univers creatiu i narratiu que no s’assembla a cap altre, jugant amb la quotidianitat i l’absurd, amb el fantàstic i l’esperpèntic, i no anava a canviar d’un dia per l’altre davant d'aquesta missió gairebé suïcida.
Vigalondo es disfressa de pilot kamikaze, fuig de tota ortodòxia i aposta pels mateixos extrems
A Superestar, la sèrie que recull aquelles vides i aquells fets i que acaba d’estrenar Netflix, Vigalondo es disfressa de pilot kamikaze, fuig de tota ortodòxia i aposta pels mateixos extrems que ho feien les Crónicas de Sardà. Si juguem, juguem-ho tot, fins a les últimes conseqüències. I el cineasta proposa una mirada amb la qual, sense cap dubte, li plouran tantes hòsties com elogis. Aquest text aplaudeix amb entusiasme i s’alinea amb els entregats a la imaginació, el risc formal i argumental, el desconcert i la brillantor d’una sèrie diferent de qualsevol altra.
A Superestar, Nacho Vigalondo (amb la complicitat de la codirectora catalana Claudia Costafreda) dibuixa un trencaclosques obert a la sorpresa constant, dedicant cadascun dels seus sis episodis als diferents membres d’aquella fauna. Un perfecte calidoscopi amb el què juga amb la ciència-ficció, el grotesc, la sàtira i la faula per perseguir una realitat impossible de conèixer: la recerca d’allò que anomenem la veritat sembla una quimera, i la sèrie reflexiona sobre qüestions com la identitat, la dignitat, l’autoestima, la manca d’escrúpols o la revolució dels antisistema davant un establishment que sempre reacciona amb violència quan algú el qüestiona o li planta cara.
La dimensió desconeguda de Vigalondo
Quasi com un Gran Hermano que tot ho veu, Vigalondo es disfressa de Joaquín Sardana (l’altre Sardà, el d’aquesta ficció) per presentar Tiempo de Marte (les altres Crónicas), però també per introduir cadascun dels episodis de la minisèrie que ens ocupa, com si es tractés d’Alfred Hitchcock o de Chicho Ibáñez Serrador, o, millor encara, d’aquell Rod Serling que ens obria La Dimensió Desconeguda tant com ens l’obre Superestar. Una vegada més, pura ciència-ficció, pur terror, pur gènere, esquitxat de drama i humor, per aproximar-se a la veritat esquiva que, com deien a Expedient X, és allà fora. Més enllà de retratar a la seva insòlita manera els protagonistes del fenomen Tamara i, sobretot, la societat que va propiciar aquell deliri, és cert que Superestar mai mira les seves criatures amb condescendència ni superioritat moral, encara que sí que col·loca cadascun dels seus set personatges al lloc que els correspon. La sèrie acaba assenyalant, fins i tot escarnint, alguns d'ells (Porras, Arlekín i Genil, en menor mesura Loly) i abraça els altres, posant en valor l’amor desmesurat d’una mare, Margarita Seisdedos, cap a una filla que sempre va veure com la seva nena petita; i l’intent genuí de viure del seu art, fos quin fos, si és que existia, de Tamara-Ámbar-Yurena i de Leonardo Dantés.
Superestar mai mira les seves criatures amb condescendència ni superioritat moral, encara que sí que col·loca cadascun dels seus set personatges al lloc que els correspon
I si parlem de Superestar, és fonamental valorar l’extraordinària feina d’un grup d’intèrprets en estat de gràcia: tots ells fan treballs memorables, des d’un brillant Carlos Areces que traça Paco Porras com un psicòpata més fatxa que lleig, a un magnífic Pepón Nieto a la pell del fracassat coplista Tony Genil; d’una sorprenent Rocío Ibáñez (sense més experiència que una altra marcianada com Espíritu sagrado) capaç de mostrar amor amb una mirada enrabiada i dues frases amb veu ronca, a uns precisos Julián Villagrán i Natalia de Molina entregats a la seva particular història d’amour fou com Arlekín i Loly Álvarez. Però, per damunt de tot, l’ànima de Superestar es troba en la humanitat enmig del grotesc que transmeten uns superlatius Ingrid García-Jonsson (Tamara) i Secun de la Rosa (Leonardo Dantés).
Completament lliure, Nacho Vigalondo fa seu el missatge d’un dels himnes de la nostra cultura popular: No cambié, no cambié, sigo siendo la misma pero ya no sufro por tu querer. Que bé que Vigalondo ho dugui fins al final, que arrisqui, que no tingui en compte res més que la seva pròpia creativitat! Capaç de recórrer als enigmes de David Lynch (la Pensió Paradai's, cosina germana de l’Habitació Vermella de Twin Peaks) i a l’esperpent de Ramón María del Valle-Inclán, a la memòria i a l’oblit. I que ens regala una sèrie tan antisistema com la mateixa Tamara, tan innocent com Leonardo Dantés, tan desquiciada com Paco Porras, tan possessiva com Loly Álvarez, tan esbojarrada com Arlekín, tan ambiciosa com Tony Genil, i tan plena d’amor com Margarita Seisdedos. Potser l’odiareu, potser l’estimareu, però Superestar és, sens dubte, una de les sèries de l’any.