El dia que Carla Simón va guanyar l'Os d'Or a la Berlinale amb Alcarràs, el cinema català va ser vist per tot el món. Ja havia posat els fonaments de l'èxit amb Estiu 1993, també explorant la seva pròpia biografia i les seves arrels. Ara tanca aquesta trilogia familiar amb Romería, la cinta amb què ha irromput a Canes i amb què podria guanyar la seva primera Palma d'Or. La pel·lícula, que explora l'univers de la joventut dels seus pares, es va estrenar aquest dimecres al Grand Théâtre Lumière i va arrancar l'aplaudiment de bona part del públic assistent, una cridòria que va durar 10 minuts i que podria tornar a encimbellar la directora.
Romería se serveix del dietari de la seva mare biològica per reconstruir la vida de la família paterna de Galícia, en una nova exploració de les seves arrels. És per això que és un film "amb molts més riscos", que vol recordar una generació —la dels seus pares— educada en una societat reprimida i conservadora que va "trencar amb tot". "Volia parlar-ne evitant tant el judici com el romanticisme", va confessar, en una entrevista amb l'ACN. Tancar la trilogia ha estat "molt alliberador", encara que reconeix la frustració per haver-se adonat "que és molt difícil" reconstruir la seva memòria familiar.
Sida, heroïna i la fragmentació de la memòria de tota una generació
La fragmentació de la memòria de tota una generació, els secrets familiars amagats, el consum d'heroïna o l'estigma de la sida tenyeixen un llegat que, segons la directora, és part de la història de diverses generacions que creia convenient revisitar. Ho fa a través d'un alter ego seu, la Marina —interpretada per la debutant Llúcia García—, una nena adoptada des de petita que viatja a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic. A través de les trobades amb els seus oncles, tiets, cosins i avis, la jove intentarà reconstruir el relat dels seus pares. "Jo, quan tenia la seva edat, vaig conèixer part de la família del meu pare biològic que no coneixia, però després a Galícia vaig anar-hi més tard, o sigui, que realment el viatge mai va passar com s'explica a la pel·lícula", diu. I afegeix: "Però sí que és veritat que hi ha una mica de l'essència de la Llúcia i del personatge que sí que crec que té molt a veure amb la meva manera de veure el món i de relacionar-me".
Simón va trobar l'actriu adequada després de més de vuit mesos de cerca. "Vam dedicar-hi com vuit o nou mesos i ella va aparèixer al final. La vam trobar al carrer. Venia d'una excursió i baixava d'un autobús amb la motxilla". I un altre debutant és en Mitch, Nuno a la pel·lícula, un cosí de la Marina i qui millor l'accepta en aquesta desconeguda família paterna, formada per alguns actors professionals com Tristán Ulloa, Myriam Gallego, Sara Casasnovas i José Ángel Egido. De fet, la Llúcia i en Mitch fan un doble paper, de Marina i Nuno en el present, i dels pares de la Carla Simón en els anys 80 —una època en la qual la droga corria per Vigo com per moltes altres ciutats d'Espanya—. "Per mi va suposar un repte més important el paper de fer de mare", reconeix la protagonista, mentre que l'actor creu que el paper més contemporani "l'havia deixat enrere" i, paradoxalment, el del pare era "més proper" a la seva vida actual.
Els pares de la cineasta van morir de sida, un tema recurrent en diverses pel·lícules de Canes. "De tant en tant es recupera i jo crec que és precisament perquè hi ha hagut una espècie de tabú que no ha deixat que en parléssim d'una manera oberta, també pel dolor que ha causat", diu. També agrega que a moltes famílies, com passa amb la de la pel·lícula, "els ha costat molt gestionar aquestes pèrdues que tenen a veure amb l'heroïna i amb la sida, per tot el que significa".