Aviam, per on començo. Fa diversos dies que llegeixo comentaris i tuits i articles sobre el lamentable episodi protagonitzat per un Francesc de Dalmases intimidant una periodista. Que la va agafar del braç i tot, que la va acorralar en una sala per esbroncar-la per unes preguntes que no li van agradar. Sona massa familiar el succés. Tot i així, ara s'ha posat a debat que hi ha persones que en renyen d'altres per fer la seva feina, per tenir criteri o per sortir de les directrius que un considera moralment estipulades. Encara més: s'ha posat a debat que hi ha homes que renyen dones per qüestionar-los o per fer el que els surti del mateix parrús —és evident que tot hagués canviat si es tractés d'un periodista home—. A això se li diu abús de poder accentuat per una clara bretxa sexual i de gènere. El posar la polla sobre la taula de tota la vida.

No em molesta que se'n parli. No em molesta que la gent s'assabenti que els de dalt trepitgen els de baix i que els aprofitats de pati continuen dominant la moguda, en la vida en general i en el periodisme en particular. El que em molesta és que ara se'n parli perquè ha aparegut un cas mediàtic que permet donar-li una mica de suquet a aquest submón iconoclàstic de nyigui-nyogui que és Twitter i perquè potser interessa. Perquè el paio està en primera línia política. Diuen que els crits s'escoltaven fins i tot als passadissos i les sales contigües, però ningú no va dir res fins uns dies després: o sigui, que hi va haver temps per mesurar si convenia treure-ho a la llum ara o no. I el que més em molesta és que molts aprofitin aquesta porqueria pública per blanquejar-se a si mateixos. Per dir el que els hi rota sense cap puta conseqüència.

Jo també he rebut menyspreus i vetos per fer la meva feina. Jo, i el 99% dels meus col·legues d'ofici. És absolutament evident que això ha passat. I és una merda, és injust, però no és notícia. Sento, m'afligeix en l'ànima, dir que el titular no és que els periodistes —les periodistes, més encara— ens autocensurem ni que rebem trucades restringint els nostres escrits. Perquè això és el pa de cada dia i perquè, quan passa, et veus davant l'escamot d'execució, com Aureliano Buendía, i et veus també acceptant una cosa que t'havies promès no suportar perquè la precarietat t'obliga a rebaixar els teus principis. I allà comproves que la llibertat d'expressió i de moviment absoluta només és per als poderosos, els rics i els idealistes, i que amb l'idealisme no es paguen les factures de la llum —semblo una adulta condemnada, quin fàstic, quina frustració haver dit aquesta frase: negaré sempre haver-ho fet.

El que cal subratllar amb cisell és que hi ha periodistes sospitosament amables i simpàtics que han contribuït letalment a vetar un contingut i que després escriuen o comparteixen tuits condemnant Dalmases. Però m'esteu vacil·lant o què?

Per desgràcia nostra, tampoc no és notícia que hi ha un sistema nauseabund que ho manté. Un sistema format per milers de caparrons pensants que decideixen el que està bé i el que està malament, emparats en una escala de valors subjectiva —i que fa olor de pot de conserves sota el sol a llegües— i que, per acció o omissió, permeten que les coaccions campin al seu aire. Però el que per a mi sí que és notícia en aquesta història és la contradicció. La falsedat, la hipocresia, les pixades en boques alienes. El que cal subratllar amb cisell és que hi ha periodistes sospitosament amables i simpàtics que han contribuït letalment a vetar un contingut —vet aquí el poder, penya— i que després escriuen o comparteixen tuits condemnant els actes de Dalmases, titllant-lo d'immoral, aplaudint que una cosa tan bruta hagi sortit a la llum. O periodistes reconeguts que sopen amb els col·legues mandataris del quart poder però aquesta setmana s'han solidaritzat amb la causa. Però m'esteu vacil·lant o què?

Em sona una mica a aquesta hipocondria moral de la qual parlen Natalia Carrillo i Pau Luque en el seu assaig Hipocondría moral (Anagrama). Ells posen l'accent en com algunes persones experimenten un sentiment de culpa per situacions totalment alienes per intentar esmenar les seves possibles conseqüències, i ho aprofiten per redimir-se: com que es creuen culpables d'una situació, també es creuen amb el deure de reparar-la. No és equiparable a l'activisme altruista o a la voluntat de canviar les coses formant part del col·lectiu (una comunitat de veïns, una associació que lluita contra el canvi climàtic); per a Carillo i Luque, la hipocondria moral es veu impulsada pel narcisisme negatiu d'aquests individus, que obvien l'entorn i es creuen protagonistes, el centre de tot. Com si el món no pogués girar sense ells. Twitter sobreviu a base dels seus egos.

Si es comparteix un tuit buit de contingut només per semblar que s'està intentant solucionar alguna cosa, l'únic que s'acaba aconseguint és que sembli que es fa alguna cosa sense fer res

Em temo que alguns d'aquests personatges pseudomoralistes tenen altes dosis d'hipocondria moral perquè creuen que dir la seva els allibera d'una culpa que intueixen però que no confessen —ni mai confessaran—. La diferència és que, en aquest cas del qual parlo —criticar la situació de Dalmases mentre la continuen reproduint per acció o omissió—, sí que són culpables. Per treure-li ferro a l'assumpte i eximir-se acudeixen a la sentimentalització de la vida pública, que com deia Joan Didion citant l'historiador William R. Taylor, proporciona una suposada "neutralitat ideològica". És a dir, com a exemple: que si es comparteix un tuit buit de contingut només per semblar que s'està intentant solucionar alguna cosa, en comptes de tenir responsabilitat política, l'únic que s'acaba aconseguint és que sembli que es fa alguna cosa sense fer res. En poques paraules: molta llet i poc formatge. I quan qui reprodueix aquesta sentimentalització que criticava Didion són les persones que tenen la paella pel mànec, ja us dic jo que la seva intenció mai no està lliure de pecat.